Per Albert Lloreta;

.

Frifem framfe
frufru friufiau
fanfrera fanfret
afifer foraret
ferarina fitretiaute
facsímil funàmbul
fanzine foraster
fofos fanàtics
factories fefaents
virus fifa fa

tu frises fatal
sense fi

.

L’equip d’edició d’aquest blog està obert a publicar tots els articles i tirar endavant totes ls propostes que se’ns demanin. Per a contactar amb nosaltres i enviar les vostres contribucions a l’Atenes, envieu un e-mail a atenespericles(arrova)gmail(punt)com.

Per Mariona Illa Bello;

.

Al sofà amb la llar de foc encesa, abraçats a una manta i llegint,  de fons sona la “moonlight sonata” de Mozart.

Sento com crema el foc i m’agrada la tranquil·litat que es respira al’ambient, ja és fosc i per la finestra només es veuen les llums de les cases.

M’acabo la xocolata desfeta.

Tanques el llibre, el deixes a terra.

Em mires als ulls i m’abraçes amb més intensitat.

Et somric i em fas un petó al front.

.

L’equip d’edició d’aquest blog està obert a publicar tots els articles i tirar endavant totes ls propostes que se’ns demanin. Per a contactar amb nosaltres i enviar les vostres contribucions a l’Atenes, envieu un e-mail a atenespericles(arrova)gmail(punt)com.

M’encanten aquestes enquestes del facebook que et pregunten: ¿1 jugador de futbol, un artista, un pilot, un algo…? Atenció que ningú et pregunta per el millor sui generi sinó que et demana de posar-ne un de cada. M’encanta perquè va molt més a gustos, perquè et deixen posar a un paquete que, però, et diu alguna cosa i no saps què o simplement aprecies. M’ha interessat molt posar a l’Atenes 5 músics, simplement. Aquí els tenen, de més vell a més jove:

Buddy Guy, nord-americà, per mi el millor bluesman de tots els temps. No tan sols té un so i una tècnica molt personals i desbordants de talent musical sinó que té una veu potent i versàtil. Mestre de mestres, sap transmetre energia sigui en cançons molt potents així com en temes calmadíssims. La meva cançó preferida de Buddy Guy és I go crazy.

Bobby McFerrin, nord-americà, és un vocalista amb influències del jazz complet, dinàmic, és un  experimentat experimentador i improvisador. A la seva veu li ha fet fer tot el que ha pogut i més, acompanyant-se de autopercussió. A més, ha acompanyat a grans artistes com Chick Corea – un monstre, també – i l’Richard Bona, entre d’altres. La meva cançó preferida – en aquest cas una versió – de Bobby McFerrin és Blue bossa, interpretada junt amb Chick Corea.

Stevie Ray Vaughan, nord-americà, és per mi el millor guitarrista de la història per tenir l’estil més ric i potent que he sentit mai. També és el meu bluesman blanc preferit, tot i que el seu estil tingui tan a veure amb el rock. Fou una bomba imparable – morí el 1990 amb 35 anys -, gran improvisador amb la guitarra i bon cantant, amb un timbre radiant. La meva cançó preferida de STV – també versió, d’Otis Rush – és All your love (I miss loving).

Antony Hegarty, anglès, és un cantant i pianista de màxima sensibilitat emocional, característica que expressa amb la música, junt a The Johnsons, la seva banda. Les seves cançons són del més potent que es pot aconseguir amb tan pocs decibels i notes. Tot i desafinar és una gran referència per a molts cantants i músics, ja que aconsegueix transmetre una sensibilitat anormal amb un estil molt personal. La meva cançó preferida d’Antony & The Johnsons és Hope there’s someone.

I per acabar.

Jari Mäenpää, finlandès, és ex-membre d’Ensiferum i fundador de Wintersun. És per mi el major exponent del death metal melòdic, una de les branques del heavy més populars actualment. Va fer el primer treball de Wintersun, de títol homònim, només acompanyat amb un bateria i assumint els papers de dues guitares, baix i veus; amb tot, va fer un dels àlbums més aclamats en molts anys dins del panorama heavy. Els seus guturals aguts són nets, molt potents i amb molt de caràcter i intenció. El domini que té de la guitarra és anormal i és capaç de fer solos impossibles mentre canta. És un perfecte compositor i front-man, comparable amb Chuck Schuldiner, fundador i front-man de Death i pioner del death metal. La meva cançó preferida de Wintersun és Beyond the dark sun.

I doncs, quins són els teus 5 músics?

“La llum sobtada del sol d’hivern li il·lumina el camí al llarg de High street. La reunió més gran d’humanitat a la ‘història de les illes, a menys de tres quilòmetres de distància, no pertorba la satisfacció de Marylebone, i el mateix Perowne se sent tranquil·litzat mentre esquiva les multituds que s’acosten i tots els cotxets amb els seus infants serenament embolicats. Tanta prosperitat, tot en un empori dedicat a formatges, cintes, mobles Shaker, és com una mena de protecció. Aquest benestar comercial és robust i es defensarà fins al final. No és el racionalisme el que vencerà els fanàtics religiosos, sinó el comerç odinadri i tot el que implica: per començar, feina, i pau, i una dedicació als plaers realitzables, la promesa d’apetits sadollats en aquest món, no en el proper, més val comprar que resar” … ” Fa una ullada al seu voltant, cap a la carn blanca exsangüe i les formes argentades sense vísceres amb una mirada gens acusadora, i el peix de mar endins disposat en còmodes bistecs de color rosa innocent, muntats l’un sobre l’altre com les pàgines de cartró del primer llibre d’un bebè. Naturalment Perowne, el pescador amb mosca, la literatura més recent: desenes de llocs polimodals nociceptors iguals que els nostres al cap i al coll d’una truita multicolor. En altres temps era convenient pensar bíblicament, creure que estàvem envoltats per a benefici nostre d’autòmats comestibles en terra i mar. Ara resulta que fins i tot el peix sent dolor. Aquesta és la complicació creixent de la condició moderna, el cercle en expansió de l’empatia moral. No solament els pobles distants són germans i germanes nostres, sinó també les guineus, i els ratolins de laboratori, i ara el peix. Perowne continua pescant-se i menjant-ne i, encaraque mai no ha ficat una llagosta viva en aigua bullint, està disposat a demanar-ne una en un restaurant. El truc, com sempre, la clau de l’èxit de la dominació humana és ser selectiu en la nostra clemència. Malgrat la conversa d’alt nivell, és el que tenim a mà, allò visible, el que exerceix la força més dominant. I allò que no veus… és per això que a l’amable Marylebone el món sembla tan absolutament en pau.

El bus nocturn i la música m’havien tranquil·litzat.

Em trobava bé. Vaig agafar un cigarro de tabac indi i vaig tancar la llum i vaig sortir al balcó. Em vaig asseure, em vaig estirar i em vaig posar la mateixa música del bus. La sensació de tranquil·litat, d’autoacceptació, es va doblar. Al balcó que tenia davant dels meus ulls, just al costat del meu, amb unes plantes salvatges, hi va aparèixer una noia d’ulls brillants amb xandall. Va saludar amb la mà a poc a poc, crec que va somriure i em vaig aixecar. Em va preguntar què fumava, li vaig preguntar si en volia. Sense esperar a res vaig entrar a la meva habitació, vaig agafar el paquetet de tabac i li vaig tirar, però va caure al carrer. Vaig agafar l’encenedor i ens vam trobar abaix. La seva mirada era com les seves plantes. Li vaig encendre el cigarro, em va donar les gràcies i li vaig preguntar si tenia ganes de passejar. Els dos ens havíem d’aixecar d’hora l’endemà però necessitàvem, almenys jo sí, aquell moment. Com sempre el carrer estava desert. Jo, en canvi, sóc d’enraonar molt però l’instant em va semblar perfecte tal i com era. Li ho vaig dir abans d’arribar al parc i es va quedar aturada. Em va entendre i em va fer un petó al coll. Li vaig tocar les costelles i l’esquena i li vaig fer una carícia als cabells, quasi abraçat a ella. Hi havia silenci i li vaig besar els ulls, el lòbul de l’orella esquerra i el coll.

Somrèiem i callàvem.