Crònica d’un 18 de març

Per fer una crònica objectiva i acurada dels fets del 18 de març hem creat un hiperpost sobre el tema. Aquí podeu llegir l’entrada original i ens podeu fer arribar les vostres opinions per correu electrònic.

Ja han participat

Maria Gibert

Els fets d’ahir van ser esfereïdors. Ja veníem de tot un dia tràgic, i la manifestació de la nit va ser com la cirereta del pastís. “Acabem-ho de rematar!”, devien pensar els Mossos, que van utilitzar la força bruta indiscriminadament.

Al principi, la manifestació anava prou bé. Hi va haver alguns incidents, però cal tenir present que, de la manera com havien anat les coses durant tot el dia, els conflictes es van controlar prou bé. És cert que hi havia gent que, contínuament, buscava l’enfrontament directe amb els Mossos, però encara n’hi havia més que tiraven la manifestació endavant i evitaven els aldarulls. Per a mi (i em sembla que per a moltíssims manifestants), la idea era que es veiés que els estudiants no som delinqüents i que, per tant, els cops que havien rebut uns quants protestants durant el matí eren del tot injustificables. Es tractava de mostrar la diferència entre Mossos i estudiants, entre porres i llibres, entre la força bruta i la protesta pacífica.

Però llavors va arribar el moment de trencar pel Jaume I. Els Mossos van fer un cordó i no ens deixaven passar. Els estudiants que anàvem a la davantera no vam intentar res per la força, sinó que ens vam asseure al terra i vam estat una estona cridant consignes. Quan ens vam aixecar, però, uns quants estudiants es van apropar als Mossos i els van “burxar” (no sé dir-ho d’altra manera) amb unes banderes.

I aquí va començar el caos. Els Mossos van carregar amb moltíssima fúria. Nosaltres vam córrer cap al carrer Argenteria. Allà, uns quants estudiants van intentar fer barricades amb sacs de runa, testos, i contenidors. Van volar totxos i ampolles per totes bandes. Fugíem contínuament, però després tornàvem, amb les mans enlaire, per no deixar un grup reduït d’estudiants sols, a mercè dels Mossos, i per demostrar que no buscàvem brega. Tot i així, cadascú feia la seva. No se sabia ben bé què passava.

Molts es van acabar dispersant pel Born, perseguits pels Mossos, que, de fet, van ocupar tot el barri. Nosaltres també vam córrer, finalment, cap a una zona on ens semblava que tot estava més tranquil. Només vèiem i sentíem les sirenes i l’helicòpter. Pel Passeig del Born no paraven de passar furgons. Vam anar a treure-hi el cap, per veure què passava ben bé. Llavors, un furgó es va aturar de sobte i en van baixar uns Mossos, amb les porres a la mà i al crit de “¡Márchense!” Ens vam veure les porres a un pam i, òbviament, vam córrer. Però, què vol dir això? Només estàvem mirant pacíficament el que passava!

Al cap de molta estona, després d’algunes trucades i de mirar les notícies, em vaig assabentar que molts periodistes havien estat apallissats, tot i que anaven identificats com a tals. I fins i tot un nen de deu anys que estava amb la seva família! La violència va sortir del cercle de la protesta, el dels Mossos i els estudiants (en el qual tampoc em sembla bé, en absolut, que n’hi hagi, però on crec que és, en cert sentit, concebible, amb la situació de tensió que es vivia), i va traspassar a altres ciutadans que no hi volien tenir res a veure. Així, és evident que ja no parlem d’un problema que afecti, només, al moviment estudiantil ni a la policia, sinó que afecta a tota la societat. Si aquells que teòricament ens han de protegir reaccionen amb aquesta brutalitat i desmesura contra persones externes al conflicte, voleu dir que no ens hem de plantejar moltes coses?

Lluc Presmanes Justo

Tot va començar a la tarda veient el vídeo que havia penjat en João en el post “Por”. Mentre el veia se’m va posar la pell de gallina i en acabar em vaig posar a fer trucades i enviar mails per anar a la concentració convocada a les 20:00h. Per sort vaig poder descarregar adrenalina i ràbia a l’habitual entrenament de dimecres.

Seguidament vaig anar al Zurich, on havia quedat amb molta gent i ens varem dirigir a la concentració, la qual es va començar a moure poc després de que arribéssim. En un principi tot anava bé, estàvem cap a la mitat i tot era bastant pacífic, però el problema va aparèixer quan varem arribar a les rambles, on els “punkarras” encaputxats van començar a fer el gilipolles. Amb dificultat varem aconseguir reconduir la manifestació cap a via Laietana i de cop estàvem a primera fila, just darrere de la pancarta. Vam baixar via Laietana parant cada cop que veiem policies, i a l’arribar a Jaume I ja vaig veure clar que la cosa no acabaria bé. De moment nomes ens asseguérem al terra molt pacíficament, però, com no, van aparèixer els encaputxats, ens van prendre el lloc i fent cas omís als que els dèiem que no avancessin, van abalançar-se cap als mossos, que, evidentment, no es van quedar parats. Els minuts següents varen ser de total confusió, corrent pels carrers, disgregats, veient gent fugint, crits, sirenes, llums blaves i sobretot córrer molt per carrerons. Era una sensació molt forta, de no saber que estava passant, de preocupació pels que s’havien quedat enrere, de por de veure un casc. Tot anava molt ràpid, però finalment varem arribar a casa meva, al costat de passeig del Born i ens varem reunir pràcticament tots. A partir d’aquí, tot va anar bastant bé, exceptuant uns mossos que van baixar de les porqueres davant nostre amb porres i escopetes que van començar a cridar que marxéssim corrents mentre ens amenaçaven.
Posteriorment, rotllana pacífica a plaça Sant Jaume; 30 manifestants rodejats per 42 mossos…

Simplement… molt fort!

Ausiàs Fons-Cortada

Arribem a pl. Universitat i hi veiem molta gent. Molta significa molta. Ens fiquem al mig i, mentre esperem que comenci tot, apostem: quants policies comptem i quants secretes. Després de les primeres proclames, comencem a avançar. Baixem tranquil·lament per Pelai, i començo a identificar quin tipus de gent corre per allà: estudiants vestits de “radicals” (segons els mitjans de comunicació), amb banderes i tota la pesca; velles glòries de les manifestacions; però sobretot estudiants i prou. Veig que hi ha gent que esgrimeixen llibres com a protesta. Li’n demano un a una amiga: el lloro de Flaubert, de Julian Barnes, un bon llibre però massa vermell pel meu gust: semblo un maoista durant la revolució cultural.

Arribem a rambles i comencen les primeres corregudes. Com sempre la capçalera ha intentat baixar per rambles i ha estat rebutjada. Més tard veuria les imatges: sorprèn el soroll que fa una porra impactant contra les cames dels manifestants. La gent torna a lloc i seguim normal.

Davant de portal de l’àngel ens asseiem. Girats cap als mossos que “protegeixen” el carrer comercial mostrem els llibres o les mans esteses, pensant que així demostràvem les nostres intencions pacífiques. I de moment ho aconseguim. Alguns aprofiten per sortir als mitjans: monten un photocall amb pancartes darrere. La veritat, em molesta un xic, però si així es parla del tema, endavant.

Fins a Urquinaona tot tranquil. També el primer tram de Via Laietana. Arribant al primer carrer tallat pels antiavalots tornen les xiulades i els insults als mossos, i comença el llançament d’escombraries. No sé si ho entenen, però no seré jo qui es quedarà per explicar-los-hi. Arribem a l’altura del carrer Jaume I amb intenció d’entrar a pl. Sant Jaume, però no es pot passar. Quatre furgones en fila i una línia policial ens ho impedeixen. Seiem a terra de nou.

Fins ara la manifestació ha anat molt bé (exceptuant els incident de les Rambles). Deixant de banda alguns petits incidents, hem cridat i hem marxat pacíficament. Armats amb llibres, els que en portàvem, amb banderes o amb pancartes. Res més. Però en aquest punt comencen els problemes. Un grup de professionals de la manifestació arriben encaputxats i amb banderes davant dels mossos i comencen a increpar. Les mitges càrregues i les conseqüents estampides es repeteixen cada mig minut, fins que n’hi ha una que és la de veritat. Tota la massa de manifestants es veuen empesos pel carrer Argenteria. Hi ha qui corre més, qui corre menys, qui fa barricades o qui perd el mòbil, com jo.

Arribo cansat fins al fossar de les moreres i no paro de sentir crits, sirenes i l’helicòpter. Penso que ja estic fora de perill, però llavors veig que vénen per darrere, i toca tornar a córrer. Ens repleguem uns quants amb els que havíem començat i decidim anar fins la UPF. Al carrer Picasso, però, no paren de passar patrulles amunt i avall i decidim anar en direcció l’estació de França, però també hi ha patrulles. Acabem a un bar al final del carrer Picasso. Amb por, seiem com si fossim uns estudiants no manifestats.

Allà comencen a trucar als coneguts: uns han corregut de la Catedral fins al Born, i uns altres fins a la plaça Sant Jaume (irònicament). Altres els han ruixat, i altres han hagut de córrer tant bon punt els ha vist una furgoneta de mossos i els han començat a perseguir. Ja no era una dissolució, era una cacera.

Poc a poc anem fent un mapa mental: el barri de la ribera està rodejat, i la gent està refugiada als bars que no han tancat. Esperem més de tres quarts d’hora i anem a la Pompeu. Sopem i comprovem que tothom estigui bé. Tres han rebut, un ha hagut d’anar a l’hospital i tot (això ho he sabut el dia després).

Un cop anul·lat el mòbil, marxo amb l’últim metro a casa. Arribo, miro la premsa, tranquil·litzo ma mare i em fico al llit. Però no puc dormir. Visc prop d’un hospital i les sirenes em recorden les dels mossos.

Mariona Illa

Vaig arribar de l’escola i vaig encendre l’ordinador. En obrir el facebook, el João ja em va advertir que em preparés emocionalment, em va enviar el link de l’Atenes i em vaig assabentar de la realitat que m’envoltava.

Va ser un cop fort, veient el vídeo la pell se’m posava de gallina, se’m feia un nus als sentiments, tenia ganes de cridar, de plorar, de fer-ho saber a tothom.

Vaig enviar el link de l’Atenes a tots els meus contactes.

A dintre meu es movien molts sentiments, necessitava cridar, expressar-me i anar a la manifestació.

Quan hi varem arribar, ja feia una estona que havia començat i tot i el sentiment indescriptible que ens unia als manifestants, l’ambient era relativament pacífic.

Al cap d’una estona, al voler girar cap a pl. St Jaume, els mossos no ens van deixar passar. Al principi, els que anàvem al davant, ens varem asseure pacíficament (que és el que s’anava a demostrar, que “som estudiants, no delinqüents”). Tot hi això els mossos, no ens van deixar passar, i va ser llavors quan els estudiants més radicals van agafar la pancarta i les banderes i van “burxar” als mossos sense escoltar a la majoria dels manifestants que dèiem que no volíem violència.

En aquell moment ens varem dispersar tots, la desmesurada reacció dels mossos va provocar corredisses i un pànic van envair tot  el barri. Els turistes no entenien res, un nen de 10 anys va rebre, gent que ni tant sols sabia de què anava la cosa també va acabar rebent cops de porra… Que ni tant sols miren a qui peguen?

Finalment, ens varem reunir tots a casa del Lucas. No sabíem què era el que havíem de fer, estava tothom dispersat i els manifestants no estàvem units.

Vam fer una rotllana a Pl. St Jaume per intentar reagrupar-nos però no va servir de res, ja ens havíem dispersats tots.

Em costa descriure la  sensació d’estar asseguda i envoltada de mossos que em miren com si fos delinqüent. Que m’havia de sentir malament?

Quan es va acabar i vaig marxar cap a casa, el carrer feia pena, cadires per terra, papereres rebentades, furgons de policia, sirenes d’ambulàncies… No coneixia aquesta realitat que estava tant a prop meu, no em podia creure el que veien els meus ulls.

Vaig arribar a casa i em pensava m’esperava una cara de pam de la meva mare però no va ser així, els meus pares em van recolzar, sí que els havia fet patir una mica però entenien com em sentia, ells també estaven impressionats. Fins i tot, després de llegir alguna cosa i veure els vídeos van dir-me que si haguessin sabut com havien anat les coses, haguessin vingut.

Aquests fets, ja van més enllà de bolonya, és per aquest motiu que penso que sí que em tocava anar-hi, sí que m’afecta a mi, què vol dir això que em diu certa gent de que no em fiqui on no em criden? I tant que em criden, formo part de la societat i aquesta, ha tocat fons.

Vaig seguir el que em deia el cor, vaig decidir lluitar per uns ideals i ara no me’n penedeixo.

Ignacio Terrado Rourera

Los recientes sucesos ocurridos en Barcelona han conmovido a la opinión pública. Yo estaba allí, como tantos otros, y ya es hora que aprovechemos esta experiencia. ¿Cómo? Contándola. El arma de los estudiantes es la palabra.

El 18 de marzo a las ocho de la tarde una gran multitud se juntó en la Plaça Universitat, frente al rectorado de la UB. Queríamos protestar por el abuso de poder y la violencia de los que había hecho gala la policía aquel mismo día. Había muchos jóvenes universitarios, pero también una gran presencia de profesores. El ambiente era distendido, y nadie hubiera podido imaginar lo que pronto iba a pasar.

El trayecto de la manifestación fue el típico en estas ocasiones: Catalunya, Portal de l’Àngel, y para abajo por la Via Laietana. Recuerdo que Oriol, estudiante de filosofía de la UAB, me comentó: “Qué suerte que esto esté siendo tan pacífico”. No era de extrañar pues, después de la reciente violencia sucedida por la mañana y al mediodía, se esperaba un toque de atención hacia la policía por parte de sus jefes.

De repente, la manifestación se detuvo en una plaza. Poco a poco, nos fuimos amontonando. Muchas de las salidas estaban cerradas por los antidisturbios, unos individuos de azul muy oscuro con cascos, escudos, y porras. Aún no sé cómo empezó aquella crueldad, pero tan sólo puedo deciros que, como símbolo de paz y buenas maneras, muchos estudiantes llevábamos libros en las manos. Yo llevaba a Bertrand Russell; Oriol a Miguel de Unamuno. Y sonaron las sirenas. Y un montón de furgones de los mossos avanzaron contra la gente, dividiéndonos y amontonándonos hacia los lados. Se abrieron las puertas de los vehículos y de ellos fueron saliendo más y más antidisturbios, todos con su casco y con su porra. Hubo una primera avalancha de gente corriendo. La única salida era una callejuela cerca de mí, demasiado pequeña para tanta gente. Temí no poder llegar, porque empezaban a pegar, pero de pronto pareció calmarse la cosa, y volvimos al frente. Yo levantaba bien alto a Bertrand Russell; Oriol hacía lo mismo con Unamuno.

Y, cuando ya volvíamos a calmarnos, atacan. Y ya está, la chica de delante tropieza con unos sacos, cae otro encima de ella, y yo les sigo, y muchos más encima mío. Creí que iba a quedarme ahí toda la noche, bajo los palos de la policía, cuando algún buen samaritano me levantó y gritó: ¡corre! No sé quién fue, pero creo que toda la vida le estaré agradecido. Se expuso a las porras para ayudarnos a huír.

Pero cuatro o cinco antidisturbios se habían ya colocado en fila en medio de la callejuela y, a medida que pasábamos, nos iban dando golpes como si de una cadena de montaje de cojos se tratara. De nada sirvieron nuestros gritos; de nada sirvió Bertrand Russell. No preguntaban, no miraban, tan sólo pegaban. Jóvenes o viejos, estudiantes o gente que pasaba por ahí, qué más les daba. Recuerdo a un pobre negro al que la manifestación le pilló por ahí con su bici. La policía se le echaba encima, pero él no quería huir sin la bici. Aún no he comprendido si le pegaron por ciclista o por negro.

Me dolía una pierna y me costaba correr, pero aún no sabía lo que es ser perseguido. Encontré a dos amigos de Lleida y empezamos a huir. Era el juego del gato y el ratón. Estaban en todos lados, ¡en todos lados! Peinaban las callejuelas persiguiéndonos. Pero conseguimos alejarnos hasta llegar a un lugar más tranquilo, cerca de Arc de Triomf.

Ya nos íbamos para casa cuando un furgón apareció detrás nuestro. Un grupito que iba delante empezó a correr, y nos dijimos: “Sólo somos tres; vayamos tranquilos y los perseguirán a ellos que corren y son más”. ¡Craso error! El furgón paró a nuestro lado y, sin mediar pregunta, bajaron y nos rodearon de manera que sólo nos quedaba un lugar por donde huir. Lluís pudo salir corriendo fácilmente, yo recibí mucho más, y Anti se quedó atrás. Recibí un tremendo golpe en la rodilla derecha que me hacía caminar casi de lado. No volví a ver a mis amigos, pero por suerte ahora sé que están bien los dos. Y me gustaría resaltar algo: por la zona y nuestros modales, podríamos muy bien haber sido simples turistas franceses.

Era una locura, una terrible locura. Jamás hubiera creído que se pudiera llegar a estos extremos. Estabas solo, no podías hacer nada, pero te seguían pegando igual. Os aseguro que si no me caí al suelo a causa del dolor fue por saber que me seguirían pegando ahí abajo. No consigo imaginar sus caras bajo los cascos.

El resto fue una histeria colectiva hasta la primera boca de metro. Más y más furgones. Olvidé el dolor, lo olvidé todo; sólo quería escapar.

Hoy me duele todo, pero es sólo muscular. Creo que tuve suerte, pues hay gente con cejas partidas y golpes en la cabeza.

Tan sólo me queda pediros que hagáis el esfuerzo de pensar: ¿si hoy toleramos esto; qué no harán mañana? Pegaron a estudiantes, profesores, periodistas, abuelos, niños… ¿Alguien se salvó? Y que no digan que los estudiantes somos violentos. Lo seríamos muchísimo, para justificar a un ejército de quién sabe si cuatrocientos antidisturbios gordos, preparados para golpear ahí donde duele durante semanas, armados, con ganas de machacar. Si con nosotros se mezcló algún grupo de antisistemas que a lo mejor no eran ni estudiantes no lo sé, pero os aseguro que la gente a mi lado actuó siempre de forma pacífica. Había allí, conmigo, los organizadores de un curso sobre “filosofía de la paz”. Quién sabe cómo acabaron.

Artur Díaz Barbagli

Els fets els coneix molta gent o els poden conèixer llegint arreu. La meva opinió no, i és el que exposaré.

El moviment estudiantil va fallar a la concentració del dia 18. Hi vam anar molts estudiants pacífics i pacifistes per a aturar la violència amb la que s’havia expressat la policia el matí del mateix dimecres. Érem molta gent dels quals la petita minoria era gent que ja havia vingut de casa seva amb fustes i ganes de violència.

El que és molt fort és que els pacifistes no els vam parar. És clar que els vam increpar en massa quan buscaven les pessigolles als mossos i vèiem que agafaven pedres del terra o maons. Però si més de quatre mil estudiants no vam parar a quatre degenerats és que no vam voler i en el fons en aquell moment el que volíem era una altra cosa diferent del que s’havia pretès al principi: una concentració pacífica i pacifista. Ens vam convertir tots en còmplices de la violència, fent cas a l’emoció del moment i caient en la contradicció.

Tots coneixem les duríssimes càrregues dels mossos, la injustificada violència cap a periodistes, vianants, turistes i nens, però sembla que no sabem ben bé el que volem ni el que fem, ho vam demostrar a la concentració del dia 18 i és molt greu. La pròxima vegada serà molt diferent.

David Belzunce

M’ha costat pair tot plegat. Potser per això dec ser dels últims en enviar el seu testimoni. I com que suposo que ja s’ha dit de tot i més, aprofitaré l’oportunitat que m’han donat els companys de l’Atenes de Pèricles per a tractar de transmetre només una sensació. Només l’essència d’un dels moments d’impotència més grans que he viscut en la meva vida. Ja he sentit sobrades opinions de persones que no ho van viure i que jutgen salomònicament els comportaments dels uns i dels altres. Tinc dinou anys i tot just estic sortint d’una adolescència que, lluny del que actualment es sol dir dels joves d’avui en dia, ha estat poc o gens marcada pel conformisme. Durant els últims anys he participat en diferents moviments socials i reivindicatius, com les protestes i tancades als instituts contra la guerra d’Iraq o les assemblees i manifestacions per una vivenda digna. He sigut educat en la llibertat i la tolerància, uns paràmetres que només he trobat en les postures d’esquerres, i en elles he trobat el meu posicionament ideològic. Els meus pares m’han narrat en diverses ocasions les seves vivències durant la repressió franquista, i en gran mesura a partir dels seus relats he après a valorar la llibertat d’expressió.

Que algú em digui què podia passar pel cap d’un jove com jo, que el dia 18 s’havia sumat a una manifestació pacífica a partir de veure el desallotjament d’aquell matí a Youtube, al ser perseguit a cops de porra pels carrerons del Born? No era inevitable que aquella marató de gent aterroritzada davant dels Mossos d’Esquadra m’apropés d’alguna manera a les experiències del franquisme que amb tanta ràbia i dolor havia escoltat? Hi ha gent que critica que es citi el franquisme com a referència dels fets del 18 de març. Jo dic: si tanta gent va tenir aquesta sensació de déjà vu, seria per alguna cosa. Ja no som només joves desorientats i radicals els que hem titllat així l’actuació: gent gran i amb la càrrega de l’experiència sobre les espatlles ha dit exactament el mateix. Aquella nit, l’ambient al Born va ser d’autèntica guerrilla de carrer. Et creuaves tant amb grups d’estudiants que fugien sense saber ben bé de què com amb turistes i gent gran també contagiada de l’horror, que es preguntaven a què es devia tot allò. Por, pànic, horror… Terror. Terrorisme policial.

Però els Mossos es van equivocar de segle. Ells van fer ús de les porres i les pistoles de bales de goma. La gent ha fet ús d’Internet: dels vídeos a Youtube, dels grups del Facebook, dels blocs i dels fòrums d’opinió. El fet que bastants periodistes també rebessin ha estimulat com mai el seu corporativisme, de forma que també ha estat un factor decisiu per a la repercussió mediàtica dels esdeveniments. A la mare xarxa ja s’ha publicat de tot: veïns dels carrers Princesa i Argenteria confessant que van veure els Mossos llançant contenidors a terra (suposadament per a que al matí següent els comerciants critiquéssin l’actuació dels manifestants) i veus de recolçament a fòrums policials no oficials demanant “calor negre” per als estudiants. I els que com jo ens passem mitja vida vetllant per les pampallugues del nostre router ADSL, hem fet el possible per fer arribar aquesta injustícia al major nombre de contactes possible. Tot això mentre esperem un email que ens convoqui per a una nova protesta.

Responses

  1. […] Crònica d’un 18 de març Enviat per: João França | 19 Març 2009 […]

  2. A veure si aquest hiperpost rep tantes visites com la darrera actualització…
    I la resta de gent? que no heu escrit?

  3. De tota aquesta bogeria m’agradaria pensar que es tornarà a discutir sobre els punts negres del Plà Bolonya i que la discussió, com al Pericles, tornarà a fer acte de presència. Us recomano la lectura i comentaris del blog d’un professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, en Joan Minguet que, clarament situat contra els que defensen el pensament únic, pot representar el que fa falta ara. La unió de tots contra les imposicions d’uns pocs. http://pensacions.blogspot.com/

  4. Suposo que es penjarà aquí a dalt, però com que la meva crònica dels fets és pura opinió analítica dels mateixos ho deixo també com a comentari.

    Els fets els coneix molta gent o els poden conèixer llegint arreu. La meva opinió no, i és el que exposaré.

    El moviment estudiantil va fallar a la concentració del dia 18. Hi vam anar molts estudiants pacífics i pacifistes per a aturar la violència amb la que s’havia expressat la policia el matí del mateix dimecres. Érem molta gent dels quals la petita minoria era gent que ja havia vingut de casa seva amb fustes i ganes de violència.

    El que és molt fort és que els pacifistes no els vam parar. És clar que els vam increpar en massa quan buscaven les pessigolles als mossos i vèiem que agafaven pedres del terra o maons. Però si més de quatre mil estudiants no vam parar a quatre degenerats és que no vam voler i en el fons en aquell moment el que volíem era una altra cosa diferent del que s’havia pretès al principi: una concentració pacífica i pacifista. Ens vam convertir tots en còmplices de la violència, fent cas a l’emoció del moment i caient en la contradicció.

    Tots coneixem les duríssimes càrregues dels mossos, la injustificada violència cap a periodistes, vianants, turistes i nens, però sembla que no sabem ben bé el que volem ni el que fem, ho vam demostrar a la concentració del dia 18 i és molt greu. La pròxima vegada serà molt diferent.

  5. aplaudeixo totes les versions i dono gràcies a l’Artur per ser tant sincer (es una opinio, la teva, que alguns mig-compartim)

  6. M’ha agradat la teva opinió, Artur…a vegades no parem a pensar què fem malament nosaltres, només veiem el que fan els altres i ens deixem endur per les emocions, sense pensar…

  7. […] "Aún no he comprendido si le pegaron por ciclista o por negro" (CAT+ES)atenespericles.wordpress.com/cronica-dun-18-de-marc/ por culodemono hace pocos segundos […]

  8. […] El profesor Fernández Buey era uno de los organizadores de un curso de filosofía de la paz citados por Ignacio Terrado en su testimonio. […]

  9. Enhorabona per l’hiperpost. Per a mi ha sigut un acte totalment irresponsable i fora de sentit.

    http://danieluzquiano.com/?p=232

  10. […] Per una altra banda, el professor de disseny gràfic Daniel Uzquiano ha “animat” a la seva pàgina una cita de l’Ignacio Terrado que podeu trobar aquí. […]

  11. […] He decidit compartir també aquí un article que vaig escriure per als amics de l’Atenes de Pèrices, per a un fons comunitari de testimonis sobre els fets del 18 de març que podeu consultar aquí. […]

  12. Demà farà exactament dos setmanes d’aquests actes de repressió policial del dia 18… i sembla que aquests fets hagin quedat enrere… se’n parla, però per el que va passar, crec que es fa poc… ja que els fets i les reaccions van està fora de lloc.

    Comparteixo la opinió de l’Artur amb la idea que si no van aturar els encaputxats va ser perquè no vam voler (pel que fos)… Però per sort, crec que tots hem aprés la lliçó… i cada manifestació que hi ha hagut, contra la repressió policial o bolonya, s’ha anat millorant… fins la del passat dijous 26, que vam aconseguir destrossar els esquemes dels mossos evitant en tot moment la violència… Les poques persones que es van atrevir a tirar alguna cosa als mossos (com ampolles..) quasi bé ens els mengem entre tots!! Es va evitar en tot moment la provocació als mossos, així canviant el camí de la manifestació per no enfrontar-nos a ells, fins al punt de creuar-nos un bon tros de Barcelona… va valdre la pena!!

    No a la violència!!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: