Enviat per: Diego Lamaña | 26 Octubre 2009

Dissabte

“La llum sobtada del sol d’hivern li il·lumina el camí al llarg de High street. La reunió més gran d’humanitat a la ‘història de les illes, a menys de tres quilòmetres de distància, no pertorba la satisfacció de Marylebone, i el mateix Perowne se sent tranquil·litzat mentre esquiva les multituds que s’acosten i tots els cotxets amb els seus infants serenament embolicats. Tanta prosperitat, tot en un empori dedicat a formatges, cintes, mobles Shaker, és com una mena de protecció. Aquest benestar comercial és robust i es defensarà fins al final. No és el racionalisme el que vencerà els fanàtics religiosos, sinó el comerç odinadri i tot el que implica: per començar, feina, i pau, i una dedicació als plaers realitzables, la promesa d’apetits sadollats en aquest món, no en el proper, més val comprar que resar” … ” Fa una ullada al seu voltant, cap a la carn blanca exsangüe i les formes argentades sense vísceres amb una mirada gens acusadora, i el peix de mar endins disposat en còmodes bistecs de color rosa innocent, muntats l’un sobre l’altre com les pàgines de cartró del primer llibre d’un bebè. Naturalment Perowne, el pescador amb mosca, la literatura més recent: desenes de llocs polimodals nociceptors iguals que els nostres al cap i al coll d’una truita multicolor. En altres temps era convenient pensar bíblicament, creure que estàvem envoltats per a benefici nostre d’autòmats comestibles en terra i mar. Ara resulta que fins i tot el peix sent dolor. Aquesta és la complicació creixent de la condició moderna, el cercle en expansió de l’empatia moral. No solament els pobles distants són germans i germanes nostres, sinó també les guineus, i els ratolins de laboratori, i ara el peix. Perowne continua pescant-se i menjant-ne i, encaraque mai no ha ficat una llagosta viva en aigua bullint, està disposat a demanar-ne una en un restaurant. El truc, com sempre, la clau de l’èxit de la dominació humana és ser selectiu en la nostra clemència. Malgrat la conversa d’alt nivell, és el que tenim a mà, allò visible, el que exerceix la força més dominant. I allò que no veus… és per això que a l’amable Marylebone el món sembla tan absolutament en pau.

Dissate és un relat increïblement intimista per a la seva tercera persona que narra a ritme de pensament ( sense arribar ni de molt lluny al nivell de l’ulisses ) El primer dia d’un cap de setmana del neurocirurgià Henry Perowne.

Casat amb una advocada d’èxit, pare d’un genial guitarrista de blues i una poeta recent publicada, propietari d’un bon mercedes i vivint en un dels barris bons de Londres la felicitat de Henry Perowne és aparentment indestructible. Però la visió d’un avió en flames caient sobre el Tàmesi i una lenta progressió, potser en davallada del seu dissabte contextualitzat en les manifestacions contra la guerra d’Iraq del 2003 anirà posant al descobert l’intringulis d’un home força pràctic i potser menys senzill que la concepció que en té ell mateix.

La veritat, el llibre està magistralment escrit, té pàrrafs i moments que realment tenen la llum de la glòria. D’altres més lents, potser més fluixos, toca molts temes amb una sinceritat quasi anòmala, crec que és quasi impossible llegir-se el llibre sencer sense sentir-se tocat per algun tema degut en gran part per la gran familiaritat que la història ofereix a gent que viu còmodament en les grans ciutats europees.

A mi em sembla una obra mestra de la Literatura contemporània.


Responses

  1. Fa temps se’l va llegir ma mare i me’l va recomanar enormement. El tinc a la meva llista.

    Ah, hagués estat bé que haguessis dit que l’autor del llibre és l’Ian McEwan i tal.

  2. esta en les etiquetes

  3. subscric absolutament!

    he de dir que després he llegit més coses d’aquest home i m’ha passat una mica com amb La Flaca de Jarabe de Palo (perdó!!): el primer (que he llegit o escoltat) és el millor per tant els altres deceben

  4. la veritat és que no és un llibre que solgui caure en mans d’algú de la meva edat, pero em fa força gràcia que també t’hagi agradat beatrice.

  5. Jo ja “estoy en ello”. A veure si faig l’spring final. De moment m’agrada la part descriptiva de la feina de cirurgià, tant asèptic tot plegat…. però..


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: