Enviat per: Artur Díaz Barbagli | 17 Setembre 2009

La mort de la tragèdia (I)

-¿Rechaza usted el público burgués?

-Ese que se regodea con escenas en el que el protagonista se arregla la corbata silbando y llama de pronto a su criado:… «Oye Pepe, tráeme…». Eso no es teatro ni es nada. Pero la gente de plateas y de palcos hacen lo mismo todos los días y se complacen en verlo. Yo arrancaría de los teatros las plateas y los palcos y traería abajo el gallinero. en el teatro hay que dar entrada al público de alpargatas. «¿Trae usted, señora, un bonito traje de seda? Pues ¡afuera!» El público con camisa de esparto, frente a Hamlet, frente a las obras de Esquilo, frente a todo lo grande. Pero ¡qué! Si lo burgués está acabando con lo dramático del teatro español. Está echando abajo uno de los grandes bloques que hay en la literatura dramática de todos los tiempos: el teatro español. El otro bloque es el teatro chino.

Federico García Lorca, fragment d’entrevista recollida a la introducció a Bodas de sangre, ed. Cátedra.

Aquesta enorme resposta la va donar Lorca l’any 1933. Als nostres temps, quasi un segle més tard, la mateixa resposta l’hauria pogut donar el Pepe Rubianes, si és que no ho va fer indirectament, el Brujo, o qualsevol amant de la tragèdia «en se i per se». Perquè Lorca escrigué Bodas de sangre i moltes altres obres com a una tragèdia amb tot el sentit de la paraula; pretenia refundar l’esperit dionisíac perdut, que segons ell vagava (inobservat) per Andalusia i apropar-lo al públic, que el necessitava.

El racionalisme i la ciència com a culte han intentat amagar sempre i desesperadament al Tànatos i «la noció de que existeix a la naturalesa i a la psique humana forces ocultes i no controlables capaces de embogir i destruir», parafrasejant a George Steiner. El racionalisme carrega contra l’irracionalisme, Apol·lo carrega contra Dionís. Suposadament són actes d’autodefensa d’una bèstia que es veu acorralada, que té por.

Com és que encara manifestem, i potser cada vegada més, aquesta por?


Responses

  1. El racionalisme científic és una mena de soldat perdut a les trinxeres, obligat per essència a obrir camí sense aturar-se, a conquerir parceles d’absolut desconegut.

    Té por perquè sap que les seves eines són finites i la realitat a descobrir és infinita. Sap que tard o d’hora (més tard que d’hora, crec) rebrà des d’alguna boira, un tret al cor.

  2. Suposo que era una pregunta retòria, però m’agrada la metàfora.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: