Enviat per: Artur Díaz Barbagli | 24 Mai 2009

Perdre el temps

En altres ocasions he apuntat a l’ésser humà com a mal taxador, en el sentit que li dóna una valor a les coses que, parlant clar, fa fàstic. Les coses més pures, la vida i el temps, les instrumentalitzem per a complir uns objectius materials, incerts, no inherents a nosaltres. És en aquest paradigma vital antivitalista on la consciència de perdre el temps és més estrambòtica, en el sentit d’antinatural i, a vegades, patètica. La incertesa exponencial de futur i del futur, segurament germana de la por a la mort, ens fa tenir un dels remordiments més freqüents: el sentiment de la pèrdua de temps. Així, estem perdent el temps quan no estem fent el que se suposa que hauríem de fer, perdem el temps quan no estudiem, quan no estem visitant museus, comprant, fent coses, fent més coses. Ens plantegem el dia a dia, hora per hora, i tot ha d’estar emmarcat en allò tangible o concret. Hem desformalitzat la manera de viure natural i enlloc de fer el que volem fer fem <<allò que s’espera de nosaltres>>, <<allò que ens hem planejat>> – tot i que després realment estaríem fent altres coses – i <<allò que ens procurarà un futur còmode>>.

La vida és, avui en dia, un instrument, una puta eina. Ningú no pensa en fer allò que li dóna la gana – per l’aversió profunda que es té a allò irracional – sinó en què farà. D’aquí segurament ve tota aquesta infelicitat, insatisfacció, segurament d’aquí provenen els descontents i les màscares de l’home modern (i post-modern); simplement de pensar que el futur és el present i és racionalitzable, de pensar en el que no és conseqüència directa d’ara, d’arribar a pensar – i em dol prefundament- que passar-se hores jugant amb les boletes de fil d’una estora és una pèrdua de temps, i només és un exemple.

Tenim tan a l’abast coses tan pures i tan valuoses que ens n’hem acostumat i ja no les apreciem, no les valorem. I és per la por a un futur incert que el volem estendre artificialment – ni que sigui en el nostre imaginari – fins a l’eternitat. Però és possible que, com diu Medina, la vida eterna sigui una pèrdua de temps.

Pepe Medina, © Diari Público

Pepe Medina, © diari Público


Responses

  1. M’agrada molt la reflexió. A mi m’arriba el problema quan em dóna la gana fer massa coses i no és que perdi el temps, sinó que no en tinc. En tot cas, ara que hi penso, crec que no és una expressió que faig servir massa sovint.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: