Enviat per: Diego Lamaña | 10 Mai 2009

El plaer de matar-se mutuament.

Internet:  Sembla fàcil de definir, una super-xarxa que intercomunica tots els ordinadors que tinguin la capacitat de connectar-s’hi.

Aquesta xarxa com sabeu de sobres ens ha obert moltes portes, enviar informació a l’altre punta del món o al veï del sisé, la pornografia gratuïta, les xarxes socials de presencia virtual i tots els simptomes sociològics que aquestes han fet aparéixer.

És obvi que l’internet li ha donat una patada al cul a la nostra societat, la ha revolucionat totalment, probablement els historiadors de demà col·locaren el canvi de “Era” amb l’invenció de l’internet: La pirateria, el msn, els forums, el facebook…

Però una de les coses més curioses i útils que ens ha ofert, és la possibilitat de armar-nos amb bazookes, pistoles, granades, metralladores, tancs i franctiradors, amb l’objectiu de matar i destruïr al nostre pas. I la única cosa que hem de sacrificar a canvi és l’oportunitat que algú altre en algun lloc del món, es dongui el plaer de volar-nos el cap.

A canvi de permetre que facin saltar les entranyes de una representació meva virtual, puc esclafar caps cercenar membres i fer saltar la sang. Això és solidaritat.

I a més sense cap mena de rencor perquè en cinc segons tornes a la vida, és un intercanvi just i noble amb gent que no coneixes de res i mai coneixeràs, parlo obviament dels shooters online.

Parlo d’això perquè m’agrada, no sé fins a quin punt interessa al perfil de lectors del blog, però és un tema que m’interessa i l’exposo.

Probablement el més mític de tots aquests jocs, i un dels pioners en el famós: swat vs terroristes, sigui el Counter Strike: Es tractava de un joc terriblement elitista, a mesura que mataves enemics conseguies “diners” per a comprar armes cada cop més devastadores i precises.

Llógicament el jugador novell que no matava a ningú, es veia equipat amb una pistola terriblement cutre que no matava una mosca i un subrifle fastigós que tenia un angle de dispersió de dejalo ir. El pobre nano no matava a ningu, i seguia amb les seves merdes jugant contra gent molt viciada i molt bona amb “la crème” del arsenal militar del joc, el noi es cansava i no jugava mai més. Poc solidari, no és un exemple del que parlava unes linies abans.

No posaré més exemples perquè shooters en primera persona estil counter n’hi ha milers de milions, alguns amb millors gràfics, altres amb millor jugabilitat ( com l’Urban Terror al que juguem últimament el Lucas i jo )

Després estan els shooters en tercera, o massive war en els quals sol haver-hi vehicles, tancs, motos avions vaixells… Jocs a lo Warrock. Aquests tampoc solen ser gaire equilibrats, perquè generalment hi ha un jugador o uns pocs d’ells, que es pujen al vehicle mes ganso i la resta es passen una hora per fer-lo petar, només per a que un minut despres tres altres jugadors el tornin a agafar.

Però bé en realitat no volia fer una història del shooter, sino comentar aquesta meravellosa oportunitat que ens brinda internet, de posar les nostres habilitats a prova, contra la d’altres jugadors que no coneixem de res, i desfogar els nostres odis i violencies contra una pantalla de bits que desfogarà els seus odis i violències sobre la nostra sense que realment ningú en surti perjudicat.


Responses

  1. Sóc un ex-jugador de shooters i derivats. Al final el que n’extrec és que aquests jocs no desfoguen mentalment, només físicament. L’adrenalina no pacifica, l’adrenalina cansa. Penso que, tot i que sempre he apreciat aquests jocs, la pràctica de la violència virtual mostra una certa insatisfacció personal, sobretot en jocs en què la estratègia i el joc en equip tenen un pes trivial, com és el cas d’alguns shooters.

  2. GG. Jo he arribat fa relativament poc, i he tingut diferents temporades de jugar mé i menys, però el que he de reconèixer és que (que consti que soc profundament pacifista) dona molt plaer fer un “headshot”

  3. De fet tot el prejudici que hi ha contra aquests jocs, sobretot desde el sector educadors, ve més aviat derivat d’una profunda ignorància, de simplement veure-ho com una forma de violència…
    És realment violent? fins a quin punt trivialitza la violència suficient com per a que un jugador decideixo extrapolar-ho a la realitat?

    I hi ha una cosa que no acabo de veure en el comentari de l’artur: insatisfacció personal? a que et refereixes?

  4. Jo l’únic problema que veig és el fet d’arribar a banalitzar l’ús de la violència. Cert que tots som molt inteligents i que sabem discernir entre la realitat i la ficció, però poso en dubte que sigui tan fàcil tot plegat.
    Per manifestar les habilitats en estratègia, descarregar adrenalina hi ha altres maneres.
    Només en un exercici d’empatia em resulta molt dur imaginar les víctimes de qualsevol conflicte bélic on les armes juguen un fort paper. Crec que aquests jocs fan l’ullet a la indústria armamentística i ens fan creure en la “normalitat” de les armes pasades pel filtre del joc virtual.

    No crec que els jocs ens facin més violents, però crec que no s’avança cap a una societat pacifista i desmilitaritzada. Podríem viure sense jocs violents?

  5. El fet de desfogar-se és un plaer cinètic, un plaer que neix de la insatisfacció i que, volent, la provoca. No parlo, evidentment, de insatisfacció purament sexual.

  6. I quin problema hi ha amb els plaers cinètics? Vale, sí, tenen un punt àlgit i despres “cauen”, però weno, el sexe tambè, i aveure qui és el llest que diu que el sexe és perjudicial (si, ja se que n’hi ha molts que ho diuen; per desgràcia… :P)

  7. el que no entenc és de quina insatisfacció parles Artur.

    I el sexe es puramente catastemàtic xDDDDD

  8. La meva opinió és que, pel sol fet d’experimentar una violència ficcional no és possible que aquesta mateixa experiència es traslladi a la vida real o se’n tingui necessitat pel plaer que suscita en noslatres en el moment que la vivim. És a dir, que no ens tornen uns bojos pel fet de viciar de la mateixa manera que no ens tirem a sobre d’un individu del sexe contrari per l’atracció que ens produeix o per les descàrreges d’adrenalina que pogem haver viscut en una experiència sexual anterior que es pugui equiparar a la viscuda en un joc (què friki sona això). Crec, però que no es produirà una incapacitat de discernir sempre i quan existeixin uns mecanismes, com pot ser l’educació afectiva i, a grans trets, un equilibri mental.

    De la mateixa manera que entenem la capacitat d’un individu de separar el que és real del que no, també s’ha de pensar que l’ús d’una violència, que en realitat no és violència perquè no és real, no provoca per força una disminució de la sensiblitat envers els conflictes que es produeixen en la vida quotidiana o els que ens arriben a través dels mitjans de comunicació. En aquest aspecte opino que són un altre cop els valors i l’educació rebuda el tret que fan de la persona més o menys apàtica envers els altres.

    En tot el que he dit no puc fer altre cosa que remetrem a la meva pròpia experiència. Us puc ben assegurar que el meu historial de jocs bèllics és d’allò més complet en tots els gèneres i que, d’altre banda, no conec una persona més pacífica que jo mateix ( o potser sí, és igual).

  9. Amb aquests jocs passa una mica com amb el rock fa uns quants anys. Han estat identificats com una de les males influències a la gent jove que cal combatre a tot preu, si bé no se’ls ha identificat amb el satanisme i la promiscuitat, si que s’ha fet relació de conceptes entre aquests jocs i alguns fets com les famoses massacres de instituts americans.

    Les notícies fan com feien abans amb en marilyn manson, posaven imatges de les massacres de coloumbine i imatges d’en Manson just al costat com si tinguéssin res a veure. El problema que tenen la gent que actua d’aquesta manera no és haver jugat a masses videojocs, té més a veure amb el tipus de pressió social, l’ambient en el que els hi ha tocat viure i el fet d’estar envoltats d’armes.

    Discernir entre un joc i la realitat no suposa cap problema per a ningú que no tingui un problema de tipus mental previ, igual que no prohibirem les pel·lícules de superman perquè un home va saltar de blau i en capa vermella d’un rascacels, ni les de mary poppins perquè una dona fes el mateix vestida de mainadera britànica amb un paraigües.

    I respecte el que deia el serpiente:Podríem viure sense jocs violents?

    L’ésser humà és violent de natura, podríem canviar els instints més bàsics humans? això ja és un altre tema que no té res a veure amb els shooters.

  10. Mmm… em sembla que aquí ens hem deixat abduir per la construcció d’un debat que no existeix. La exclusió dels shooters com a gènere polèmic i problemàtic és un altre dels efectes del nivell periodístic actual.

    Jugar al CS no et fa descarregar més o menys adrenalina que jugar al Tetris, a qualsevol joc de la saga de l’estimat amic dels bigotis o del senyoret Link, Epona & Co. El realisme dels shooters realistes només afecta al no jugador, que no ha interioritzat mai les obvies fronteres de la fantasia virtual vivint l’experiència.

    Tots els videojocs deixen al jugador en un estat de concentració atenta. Potser en uns comporta expulsar adrenalina i en altres, com a mi quan de tant en tant faig una partideta al CS escoltant la ràdio, ens relaxa sense segregacions.

    Per cert:

    “sigui el Counter Strike: Es tractava de un joc terriblement elitista”

    No en parlis en passat home… Ni tampoc del UT o del Quake… que a uns quants ens caurà la llagrimeta…

  11. sigui, mentre no em blasfemis comparant el tetris i el ocarina of time… perquè més que la llagrimeta em dona ganes de tirar-me pel balcó…

  12. Uau! Veig un debat molt actiu. La meva experiència amb els shooters és completament nul·la. La única cosa que he pogut comprovar a través dels amics és que vicia, però no diré que més que altres tipus de jocs.

    Vull fer dos comentaris sobre el que s’ha dit. El primer és que “sóc pacifista però em dóna gran plaer fent un headshot” m’ha posat els pèls de punta. Amb tot el respecte, crec que sí indica certa repressió. En segon lloc, crec que és molt important el que diu el serpiente: s’està banalitzant la violència. Cada cop sembla més normal, no culparé només els videojocs (no només shooters), però també internet i, sobretot, els telenotícies. A mi em sembla un tema extremadament preocupant.

  13. i el Tarantino fa exactament el mateix amb les seves matances a kill bill, qui no ha vist la pelicula i no s’ha fixat en aquell moment en que la protagonista després d’entrenar-se amb el chinés que “se mece la barba” mutil·la i mata a mes de 300 secuaços de la yakuza japonesa per després fer-li saltar la tapa del cervell a la mateixa. Tota aquella violència que ha estat tildada de obra mestra i genialitat, i que té un punt estètic com si fos un ball, és una coreografia
    en el fons… S’està banalitzant la violència dius? no crec que més que en els esbudellaments publics medievals. L’ésser humà és violent per natura i aquest tipus de jocs permeten desfogar aquesta violència d’una manera pacífica sona extrany no?

    em cito a mi mateix: I respecte el que deia el serpiente:Podríem viure sense jocs violents?

    L’ésser humà és violent de natura, podríem canviar els instints més bàsics humans? això ja és un altre tema que no té res a veure amb els shooters.

  14. ei, serà blasfemar, però Myamoto segur que s’ha passat hores davant del Tetris també…
    Que no és tan sublim girar rectangles i quadrats que saltar a cavall i escapar del estable mentre el sol se’n va? Ok. Pero noi, quin vici gameboyero…

    i a més el nom mola, per ser rus.

  15. Tetris ve de tetra, perquè totes les peces tenen quatre quadradets, així que no és gaire rus. però bueno el kremlin de fons quedava molt guapo si, i les musiketes rollo kalinka son genials xD


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: