Enviat per: João França | 12 Abril 2009

El lector i l’escriptor

M’agradaria parlar de dos llibres que, tot i ser ben diferents, cada un escrit a una banda de l’Atlàntic, tenen característiques que els uneixen. El primer és Bufo & Spallanzani del brasiler Rubem Fonseca. El segon és Si una nit d’hivern un viatger de l’italià Italo Calvino.

Bufo & Spallanzani té per protagonista l’escriptor Gustavo Flávio, que és també el narrador. Aquesta equivalència entre narrador i protagonista no és res inusual, però es dóna el cas que aquest personatge és, a més, un escriptor. Al llarg de tota la història intenta posar-se a escriure un llibre, Bufo & Spallanzani. A cada capítol tenim un punt de vista diferent. A vegades és Flávio parlant amb una dona, altres ens explica les seves vivències i altres, les que mantenen el fil de la història, parla del detectiu Guedes, vivint fets que, en la majoria de casos, no pot més que suposar com van anar; és un narrador gens fiable. La novel·la és plena de cites a autors de tota mena, sobretot escriptors, filòsofs i teòrics de la literatura. És sovint un llibre sobre l’ofici de l’escriptor.

El llibre de Calvino et té a tu, el Lector, per protagonista. La segona persona en la narració resulta un recurs sorprenent des de la primera pàgina. T’explica com has anat a la llibreria i has comprat el nou llibre d’Italo Calvino, Si una nit d’hivern un viatger. Un problema d’enquadernació t’impedeix la lectura, i de lectures interrompudes es composa el llibre. Són deu els llibres que aquest Lector comença al llarg de la novel·la. Paral·lelament es fica en aventures, acompanyat d’una Lectora, intentant aconseguir el final d’alguna d’aquestes històries que, totes juntes, expliquen la seva.

En totes dues obres trobem representats molts elements del sistema literari. A tots dos veiem l’escriptura com a professió, amb exigències econòmiques i editorials; al llibre de Calvino les editorials són un caos. A la novel·la de Fonseca trobem una llarga discussió sobre la dificultat d’escriure; hi ha qui creu que qualsevol pot escriure una novel·la, amb el que el personatge-escriptor es mostra d’acord, tot i que els fets demostraran que no és exactament així. A Si una nit d’hivern un viatger es treballa molt sobre el paper del lector: què busca el lector? És l’ideal una lectura passiva? Una lectura exclusivament crítica? Són molts els tipus de lectors que apareixen i interpel·len un escriptor que se sent impotent. És així com, en tots dos llibres, es troba l’escriptor: en crisi, condicionat, havent d’escriure sense voler-ho.

En resum, són dues obres mestres de quan la literatura parla de la literatura. Entre els personatges centrals d’aquestes dues novel·les, entre el lector i l’escriptor, és on el trobem: el llibre.


Responses

  1. Veig que aquestes vacances has fet bones lectures i has tret bones conclusions

  2. […] estic bastant content de les meves lectures vacacionals. Podeu veure les meves conclusions aquí o aquí. Novel·les molt interessants, podríem dir que bastant “experimentals”, tot i que […]

  3. “Si una nit d’hivern un viatger” és un perfecte exemple dels ingredients que ha de tenir la post-modernitat literària: una novela que és conscient de ser-ho, que experimenta amb diferents estils narratius damunt d’una mateixa estructura, que funciona a partir de fragments, que altera les relacions tradicionals entre el lector, l’escriptor, el narrador i el llibre. I, important, és super divertida!

  4. D’acord, haure de tornar a intentar de llegir a Italo Calvino, ja que em vaig començar el Barón Rampante i em va avorrir bastant…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: