Enviat per: Diego Lamaña | 25 Març 2009

Dos hombres y un destino.

De fet amb aquesta entrada reemprenc el tema de debat dels comentaris de l’últim post de l’Artur, ara m’explicaré.

Fa molt poc, concretament ahir vaig acabar l’obra mestre de Peter Benchley: “Jaws” la traducció que més s’aproxima al títol original és la francesa “Les dent de la mer” Aquí ens vam limitar a traduïr-lo com “Tiburón” cosa que mata part de l’intriga del llibre només amb el títol, en tot cas estareu d’acord que les traduccions anglesa i francesa són menys burdes, menys bastes, més poètiques.

No poso en dubte que tots vosaltres haureu vist la pel·lícula o n’haureu sentit a parlar al igual que estic convençut que us sonarà aquell: “Pueden ustedes llamarme Ismael”

L’argument transcorre en un petit poble costaner anomenat Amity que sobreviu exclusivament gràcies al turisme d’estiu. A principis de Juny quan arriben els primers banyistes, el cap de policía Martin Brody descobreix el cadàver de Krissy Watkins horriblement mutilat i en part descuartitzat. A partir d’aquí comença un important conflicte entre el cap de policía i els principals responsables del poble, entre ells l’alcalde Larry Vaughan i alguns responsables dels establiments  comercials. El cap de policía creu que tancar les platges seria el més encertat, però la nefasta publicitat que portaria al poble l’atac d’un tauró a les sevs platges l’obliga a deixar-les obertes, car el seu càrrec electiu corre perill si arruina el poble.

Amity perd la seva aposta, es juguen la vida d’uns quants banyistes contra el futur del poble, i un noi anomenat Alex es devorat pel tauró.

A partir d’aquí entra el troç de la història que m’interessa explicar: Contracten un vell i experimentat llop de mar anomenat Quint, capità Quint, i comencen la cacera del monstre. Quint manifesta en diverses ocasions que els taurons i tots els peixos són éssers estúpids, que la seva cacera no és un duel entre l’animal i l’home, sino més aviat com un home que arregla una canyería. En el transcurs d’una de les jornades de cacera Matt Hooper, l’ictiòleg, decideix baixar a l’aigua dins d’una gàbia anti-taurons per filmar-lo. Apareix el tauró que resulta ser un squal de més de sis metres que destrossa la gàbia i deixa el vaixell envoltat de visceres i sang.

Aquí en Martin Brody cau en la desesperació i diu que ho haurien de deixar córre, que Amity no pot seguir pagant la desorbitada suma que el capità Quint cobra. Quint li respón que ha deixat de ser una cosa de diners, que ara és un afer personal.

Tornant a “Moby Dick” recordareu el capità Ahab òi? La seva obssessió amb la balena blanca, i la lluita titànica entre l’home i la bestia del mar escrita per Martin Melville és un dels grans clàssics de la literatura anglesa i un llibre que recomano.

Podeu deduïr suposo el final de “Jaws”. En tot cas per mi no hi ha cap dubte que Peter benchley havia llegit Moby dick, l’havia adaptada als seus temps, i havia introduït un tauró blanc per fer-la més realista. De fet Martin Nelville es va inspirar en una història real en que l’armada anglesa es va veure atacada per un cachalot blanc que feia anys que era perseguit pels mariners i tenia desenes d’arpons clavats. En el cas de Peter segurament devia haver pres elements de l’atac d’un Gran tauró blanc de quasi cinc metres a Jersey el 1916.

Reitero aquí que som el que ens toca viure, i el que llegim. veiem, pensem i vivim. recomano els dos llibres, que tant un com l’altre em van obligar a estar-me tres hores seguides llegint el final, un cop fins les 4 de la matinada i un altre fins les 8.

I a tot això he descobert un grup de groove metal, derivat del thrash metal anomenats Mastodon, que han dedicat un àlbum sencer al tema de Moby Dick: anomenat Leviathan, poso aquí un tema que no estava pas malament


Responses

  1. De personatges obsessius les narracions i el cinema van farcits. Ara, trobo molt adient la comparació. Dos bojos, llops de mar solitaris. Els dos usen l’arpó i el monstre se’ls emporta a les profunditats. En el cas d’Ahab, les profunditats de l’avern, en el cas d’en Quint dins les “dents” del monstre. Els dos són homes sense arrelamant en el present. Viuen en un passat que els ha superat per complert.
    I què en dieu de la comparativa Ahab, Quint i Jonas?

  2. Vaja, que la originalitat és quelcom molt relatiu. De fet, a Mesopotàmia ja tenien històries com la de l’arbre del bé i del mal o del diluvi que apareixerien segles més tard en la Bíblia. Homer (or whatever) va escriure l’Ilíada i l’Odissea però l’únic que feia era escriure les històries que ja s’explicaven de feia segles.

    Tenim un bagatge, si ens criem en societat és inevitable tenir-lo. No parlo no només de coses llegides, sinó de coses “conegudes”, perquè no cal haver llegit Don Quijote per conèixer-ne molts elements. Estem condemnats a ser recopiladors. El que ens fa més o menys originals és tenir més elements a combinar i/o la manera de fer-ho.

    A tot això, fent també un apunt musical, el músic que es fa dir “Moby” és nét de Melville.

  3. el de wake me up? net de Melville? curiós certament.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: