Enviat per: Artur Díaz Barbagli | 8 Febrer 2009

He matat, ¿i què?

Ahir vaig aixafar una formiga i no em va fer ni puta pena. 

Podria parlar del respecte que tinc als animals en general, que no és poc,  però no és aquest el punt. ¿Per què coi no m’importa gens pressionar lleugerament amb el dit sobre el cap rodanxó d’una formiga? O, vaja, sense eufemismes, ¿per què no m’importa aixafar-la? Matar-la? Assassinar-la? No, assassinar-la no, home, que al diccionari només es contempla assassinar si es fa a una persona. 

Bé, en cap cas matar a un animal es considera assassinar. Tot i així hi ha graus ètics pel que fa a matar-ne, d’animals. Si jo tinc un gos des de que era petit, “me l’estimo amb tot el cor” i menja millor que jo, i si algú l’agafa quan l’estic passejant i el degolla davant meu em semblarà no només un assassinat sinó també una barbàrie. Qualsevol agressió que algú li pugui fer a un gos a nosaltres ens sembla inhumà, i potser també a un gat, tot i ser tant repel·lents, i potser a un mico i una vaca. Però ¿i la violència contra una formiga? 

Escolti senyor Díaz, ¿què fa vostè preocupant-se per una formiga?

No em preocupa gens! Però facis el que li facis a una formiga no et semblarà ni cruel ni assassinat, també depèn de si t’has deixat enredar massa per Greenpeace o no, de fet no et semblarà ni que estiguis matant. No et dóna ni satisfacció si ets un sàdic. Amb això no vull reivindicar el dret de les formigues de viure, sinó entendre el perquè del poc valor que donem a la seva vida. 

¿És que la vida d’una formiga o d’un bacteri és menys vida que la dels altres animals? No, la vida és vida, jo no tinc mil vida i l’altre dos vida perquè és més lleig o més estúpid, això és absurd. Podríem pensar que l’afecte que sentim pels animals és produeix perquè tenim una certa empatia amb ells, que sentim que hi ha una part d’ells que és com nosaltres, com no passa amb les formigues. ¿Per què trobem que els cadells dels mamífers en general són tan macos? En teoria per a l’èxit biològic i el desenvolupament de l’espècie només és necessari que trobem bonics els nostres nadons i res més, ja que són de la nostra espècie i són un dels cadells d’animal més dependents de tots. És necessari que els trobem adorables per a voler ajudar-los en tot moment i estar-los-hi a sobre, si no fos així l’espècie se n’hauria anat a norris fa molt de temps.

És cert que la intel·ligència d’alguns animals molt segurament els confereixi una consciència primitiva semblant a la nostra, però segurament tots senten dolor i no és el que més ens importa a l’hora de defensar els drets que els hi atribuïm. Ens fa llàstima fer mal a uns quants animals perquè els personifiquem, extrapolem la nostra dimensió conscient a aquests animals i els hi tenim compassió, en definitiva, perquè creiem que són com nosaltres. Si no fos així no els hi tindríem respecte. Només ens tenim respecte, en general, a nosaltres mateixos. És molt provable, doncs, que jo respecti al del costat simplement perquè és com jo i no per cap altre motiu protector.


Responses

  1. Bé, estirant una mica la teva pregunta…
    Per què empatitzem amb certs animals i no amb les formigues?
    Per què no atribuím factors humanitzants a una formiga i en canvi amb un lleó, un dofí o una oreneta sí?
    Crec que és per la semblança facial: els hi reconeixem una cara amb ulls, nas, boca i orelles (o quelcom similar). Això denota que tenen cinc sentits com nosaltres i a partir de llavors empatitzem amb ells amb l’atribució de valors humans.

    La cara és la clau. Es diferent matar a un soldat que et mira que a un sense rostre… Per això durant anys els afusellaments es feien o bé d’esquenes o tapant la cara de l’afusellat.

  2. La reflexió em sembla interessant. Crec que sí, només protegim el que ens recorda a nosaltres, i crec que l’Albert ha encertat bastant amb el factor de la cara.

    I una aportació sobre la conclusió: l’escriptor de divulgació científica Stephen Jay Gould ens parla d’alguna cosa com “espècies coixí”. Amb espècies coixí es refereix a animals monos que els humans ens encaparrem en protegir. El que tenen de bo és que no només se salven elles, sinó que serveixen per salvar totes les que comparteixen el seu hàbitat. En resum, els humans només salvem les espècies que no són una cucada per accident.

  3. En primer lloc, quan mato a una formiga, molts cops em sento malament. Deixant aquest fet de banda, jo crec que és simplement una questió de proximitat i de ocneixement. Tenim tendència a empatitzar amb espècies més properes físicament a nosaltres; en primer lloc, els mamífers. El tema de la cara és important, ja que, tot i ser vertebrats, un peix no ens fa puta pena, a menys que tingui uns ulls grans i rodons, que llavors ens sembla un bon jan…

    El tamany també es un factor clau, nosaltres, com a èsser dominador i com tot èsser viu conscient del tamany, tenim més respecte per un animal gran que per un de petit, animal o el que sigui (ja sabem el que diria Freud… :P).

    Un altre fet, es que desconeixem com funciona el sistema nerviós dels invertebrats, ja que: Com pot cabre en un espai tan petit tantes coses? I ens resulta difícil de pensar que puguin tenir sentiments o que puguin sentir dolor (de la mateixa manera que només podem concebre l’infinit d’una manera potencial, no material…)

    Com a conclusió, considero que hauríem de fer aquesta reflexió cada cop que matem una formiga (o ésser en general), però tampoc cal menjar-se l’olla…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: