Enviat per: Diego Lamaña | 1 Febrer 2009

Simplement això

La veritat últimament estic molt a buit de coses concretes que explicar o proposar per raonar-les, diguem que estic més vessat que en altres èpoques a expressar-me explicant històries que sovint no venen a explicar res concret sino a recrear un ambient o uns personatges, en general gent per qui tinc un cert apreci plasmats en moments i llocs potser més interessants que el dia a dia que toca viure.

 

 

Simplement això

 

Hi regna el silenci la pau i la quietud en alguna zona del oceà exterior.

Un petit rai metàl·lic resta immòbil en la impertorbable superfície líquida,

No li arriba ni una sola brisa, pica molt fort el sol sobre la petita embarcació.

La base de la mateixa és un contraxapat d’algun aliatge molt lleuger, un simple rectangle amb un destartalat mastil dret al centre, la vela fa temps que va ser arrencada per alguna ràfega de vent. Recolzada al pal, sobre una tela massa fina per aïllar-la del metall bullent, hi ha una noia que dorm o ho intenta, utilitzant la ma com a visera i provant d’oblidar el dolor de la seva pròpia pell cremant-se.

Fa unes hores s’havia submergit a l’aigua per defugir el calor, havia resultat una mala idea, car ara la sal la recobria i la deshidratava, segurament hagués mort si no l’haguessin recollit. Encara que amb la pell arrugada i dessecada pogués fer néixer el dubte, hom hauria dit veient-la que a penes tenia els vint anys.

Però la recolliren.

En la coberta d’un veler comerciant, un veterà mariner cregué distingir un reflex llunyà, ordenà al timoner que s’apropés mentre es tocava la espessa barba rossa, Era un home no massa alt, amb la cara mossegada pel sol, modelada pel vent i cicatritzada per la sal. Una profunda mirada enfonsada en les salvatges celles fou el primer que ella distingí. El jove timoner llençà les escales i baixà juntament amb un parell de mariners, la lligaren sense trobar resistència i la pujaren a coberta. Crideu el capità feu l’Anderson, un vell tinent que es pensava que era el més important del vaixell, un homenet raquític una mica repel·lent, però que havia viscut prou a alta mar com per permetre’s mantenir aquesta actitud.

Arkadyi li obrí la porta al capità, aquest s’apropà lentament a la noia, observant-la meticulosament, dirigí una mirada al ros Asbjörn, l’home que l’havia vist, i que era l’oficial de confiança del capità, aquest li tornà la mirada, mirar els ulls d’aquell home, encara que el trobessis enmig de l’oceà sota un sol implacable, era sentir el fred de la tundra, aquella mirada de caçador li valia veritablement el sobrenom de llop de mar, fins i tot es deia que havia viscut una època de la seva vida en un grup dels mateixos allà en la seva freda terra natal.

Qui ets?

Ella no li respongué, si no fos pel fulgent reflex del sol en el seu curt cabell ros quasi no t’haguessis adonat que era allà, se la veia tan petita, tan insignificant, ni tan sols li havien vist la cara, es notava que feia temps que no menjava, estava al límit de la mort per inanició.

Porteu-la al llit del meu camarot i doneu-li una mica de aigua amb sucre

Però… Començà a fer Pietro.

Si tens res a dir digues-ho!- L’escridassà el tinent Anderson- En aquest vaixell no es parla per no dir res.

No ens queda quasi aigua…

Qüestiones les ordres del capità?

Calla Anderson! Feu el que he dit.

I aquí s’acabà tota protesta. Arkadyi i Pietro, els dos joves mariners la portaren al camarot del capità i li feren beure l’aigua amb sucre alhora que la deslligaven.

Qui creus que és?- preguntà el grumet al vell Anderson

Jo que sé.

Amb el temps la noia s’anà recuperant, els mariners van haver de fer petits sacrificis en les seves racions, però no li tingueren en conte, resultava que la jove era una noia prou guapa i a ells no els hi costava pas tant sacrificar-se una mica.

Tothom s’havia format una opinió sobre com havia anat a parar enmig de l’oceà amb aquell tros de ferralla, d’on venia i com era, tothom menys El tinent el capità i el sempre silenciós nòrdic.

El vaixell havia d’arribar en pocs dies a un port oriental per carregar espècies, però havien patit complicacions que els havien obligat a desviar-se i això feia que els seus queviures estiguessin realment minvats, el vell Anderson no parava de queixar-se de que aquella noia els portaria a la mort a tots i que el capità la tenia massa cuidada.

El cas és que els dies eren avorrits i el capità passava moltes hores en el seu camarot, no hi havia massa vent així que avançaven molt lentament i els joves mariners no tenien res més a fer que inventar històries, sobretot el jove grumet.

Al noi l’havien trobat en un port d’allà on neix el sol, vivia en la marginació i sobrevivia robant en els mercats pobres de la ciutat. Un dia es va apropar a algú per furtar-li el que pogués portar a les butxaques, aquest algú d’un ràpid moviment de mà l’agafà per el canell i digué suaument.

Et tallo la mà? o prefereixes venir amb nosaltres?

Des de aquell dia el noi de a penes nou anys, s’havia convertit en el de dotze viatjant i treballant en aquell vaixell i només acceptava ordres del capità, tot i que apreciava molt el vell Anderson que s’havia ocupat de criar-lo.

En Pietro recordava encara una gèlida guàrdia nocturna que havia fet amb el nou grumet per explicar-li com ho havia de fer d’ara en endavant quan les fes ell sol.

Com em dic?- li saltà aquella nit el jove.

Que?

Tu et dius Pietro… i jo?

Doncs… els teus pares t’haurien d’haver posat el nom com van fer amb mi, Quin nom et van posar?

No ho recordo…

Doncs te’l podríem posar nosaltres no creus?

El noi sortí disparat cap al camarot del capità tot i saber que dormia, en Pietro intentà deturar-lo perquè sabia que no li faria cap gràcia que el despertessin a aquelles hores de la nit, però no hi fou a temps i el noi entrà.

Com em dic Ardashir?- Preguntà sense haver-se molestat a esbrinar si el capità era despert.

Kamarag Shapur- feu el capità. – que no semblava que hagués estat dormint.

Només Kamarag anomenava al capità pel seu nom de pila, i aquest fou qui li donà el nom a ell, li digué que en la seva terra així es deia algú important.

Tens sort que tinguem un bon capità, el despertes en plena nit i l’anomenes pel seu nom sense mostrar cap respecte.- digué en Pietro que acabava d’entrar- Perdoni capità.

No et preocupis segueix fent la guàrdia i deixa’l aquí

D’acord capità.

Aquella nit el capità li contà històries de la seva terra, històries fantàstiques de reis guerrers i deus.

Algun dia tu m’explicaràs les històries de la teva terra- li digué.

Pietro acabà fent sol aquella guàrdia en un freda nit d’ara farà tres anys.

 

 

No sé si hauria de posar-me a publicar dues línies argumentals alhora, “crits de bestia accorralada” I “simplement això”, si creieu que m’haig de limitar a un dels dos digueu-m’ho, si no jo aniré publicant això a mesura que l’Artur publica les correccions de l’altre.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: