Enviat per: Col·laboradors | 19 gener 2009

Never Wonder

Per Adrià Giró Ruso;


‘Except that it is a fire’, said Tom, ‘it looks to me as stupid and blank as everything else looks. What do you see in it? Not a circus?’

‘I don’t see anything in it, Tom, particularly. But since I have been looking at it, I have been wondering about you and me, grown up.’

‘Wondering again!’ said Tom.

‘I have such unmanageable thoughts’, returned his sister, ‘that they will wonder’.

‘Then I beg of you, Louisa,’ said Mrs Gradgrind, who had opened the door without being heard, ‘to do nothing of that description, for goodness’ sake you inconsiderate girl, or I shall never hear the last of it from your father’.

 Herein lay the spring of the mechanical art and mystery of educating the reason without stopping to the cultivation of the sentiments and affections. Never wonder. By means of addition, substraction, multiplication, and division, settle everything somehow, and never wonder.

  

Hard Times, Charles Dickens

 

“Wonder” és una paraula anglesa difícilment traduïble al català (el caprici de la llengua ja ho té, això). Es pot traduir per preguntar-se, tenir el dubte curiós d’alguna cosa; també per imaginar, en un sentit ampli; o bé per meravella, o meravellar-se.

Però tan se val si té difícil traducció a la nostra llengua, no hi perdem gaire. Al capdavall és un vocable que queda virtualment exclòs de l’àmbit científic, on tot té una explicació, i la ciència ha aportat tant a la societat d’avui dia… Que potser un mot que té difícil cabuda dins el paradigma racionalista no resulta tan imprescindible. Segur?

Deixem que la història ens doni la resposta. Som a l’època preindustrial, on tota producció de bens es fa de forma artesanal. L’artesà és qui domina l’art de fer, que ha adquirit amb anys de pràctica i experiència. Coneix cada qualitat dels materials que usa, cada eina, cada detall, i ho posa en pràctica de forma orgànica. Cada peça és una obra única. 

Llavors sorgeix una primerenca idea de divisió del treball (amb el Puting Out System), associada també amb un desenvolupament de la tècnica, derivant en el procés d’industrialització que té per emblema la fàbrica tèxtil, i, finalment i com a punt culminant, a Frederic Winslow Taylor.

Taylor es va plantejar una organització científica del treball, aplicant criteris matemàtics per a l’optimització del procés productiu. Mesurar els temps de producció de cada etapa, els moviments necessaris, el nombre de peces produïdes en un temps X (la productivitat), i altres, per incrementar l’eficiència. La revolució de mentalitat que va originar (anomenada taylorisme) no va ser producte seu; ell va ser tan sols una baula en la cadena evolutiva, un resultat històric que va albergar el salt qualitatiu que havia de seguir els canvis precedents.

A partir de llavors, el sistema de Taylor, un home que es creia que era obsessiu-compulsiu (i que patia les mofes dels seus subordinats per les seves manies) es va anar copiant arreu pel seu potencial econòmic. La racionalització es va escampar per totes les resquícies de l’organització del treball. La lògica artesana va ser suplantada per la lògica fabril. L’home va deixar de ser dissenyador i artífex del seu treball per passar a ser un annex de la màquina que li marca el tempo. I el fruit d’aquest va deixar de ser una obra per esdevenir un producte

Per si això fós poc, la racionalització comportà la introducció d’una altra dinàmica a part de la mecanització: l’estandardització. La reducció i reordenació de la producció en etapes (com un procés d’anàlisi-síntesi) implicà la sistematització del mateix, i conseqüentment l’estandardització d’etapes i producte. El resultat del treball ja no era únic, esdevení igual, homogeni. Evidentment, l’estandardització comportà una reducció de la riquesa del treball, de la diversitat. Una reducció que s’ha estès a la biodiversitat, on les espècies aptes per al consum s’han concentrat en unes poques massivament cultivades, mentre la resta (patrimoni cultural i biològic) van caient en l’oblit i, en última instància, en l’extinció; però també, i més subtilment, a la subjectivitat individual,  qui pressionada per presses i cerques de resultats es veu conduïda cap a la uniformització sota estereotips i etiquetes superficials.

El mecanicisme fabril sistemàtic s’estén cada cop més per àrees aparentment independents. La medicina deixa de practicar-se pel metge del barri i és assumida per un aparatus burocràtic impersonal, on tot segueix una norma racional però on ningú es fa càrrec del pacient. I l’educació, que ja va començar a encotillar-se amb la implantació de l’escolarització universal (aplegant sota uns mateixos patrons multitud de sensibilitats diverses) es veu paulatinament mecanitzada amb la introducció de pautes i lliuraments. I on la docència acaba amagant-se darrera de “power points”, oblidant la qualitat pròpia del mètode pedagògic, la classe magistral. Si inclús l’art és entès com a producció cultural!

De fet, aquest tipus de racionalitat és responsable a gran escala de l’expansió de la cultura occidental i del capitalisme, tant pel seu poder tecnològic com pels mètodes coercitius d’estandardització. Tant per territoris excolonials com Àfrica o Llatinoamèrica, com per potències ja establertes però culturalment diferenciades com Xina o Japó, aquest tipus de racionalitat s’introdueix paulatinament en cultures alienes a ella, estableix relacions simbiòtiques, i acaba fagocitant-les en un genocidi cultural sense precedents. 

Una racionalitat tant implacablement aplicada no fa sinó cosificar i alienar l’ésser humà, i deixar-lo tant tocat com a en Chaplin a Temps moderns. Separa la subjectivitat del treball, que altrament era vist ja per Marx com la realització de l’experiència vital humana. Com a les pel·lícules de ciència ficció, la raó de l’home crea la màquina, i la màquina engoleix l’home. Encara més, trenca l’harmonia necessària entre ment i sentiment, generant una pressió psicològica malaltissa per l’eficiència que angoixa l’ànima i l’aboca a l’emoció ràpida i fàcil, explosiva però superficial i efímera, que provoca buidor i més set, retroalimentant el sistema. El sentiment profund, que demana temps, atenció i serenor, es troba ofegat. L’individu, apressat, perd la possibilitat, i amb ella poc a poc la capacitat, de ser curiós, de preguntar-se, de meravellar-se de les tantes i tant bones coses de la vida. I com deia Dickens, “Aquí rau l’essència del mecànic art i misteri d’educar la raó sense aturar-se al cultiu dels sentiments i els afectes”. No et preguntis. No imaginis. No et meravellis mai. 

Sovint es diu de la joventut d’avui dia que és reactiva, apàtica i còmoda, i que les seves reivindicacions són les pròpies d’algú qui no sap què valen les coses. No serà que es troba presa d’aquest desequilibri social, pendolant entre una raó massa estricta i una emoció massa efervescent? No serà que el cansament i la impotència minen el seu tremp, i que l’hermetisme del sistema actual no deixa altra aparença a l’ideal que la utopia? 

I és que és una pena, entre les presses i els sorolls de ciment i acer, no poder aturar-se a contemplar la bellesa continguda en un capvespre, en una melodia, en unes paraules, sense més objectiu que fruir de la subtilesa i la delicadesa.


Nota dels editors: aquesta és la primera entrada editada a l’Atenes feta pels lectors de la web. Com sabeu, l’equip d’edició d’aquest blog està obert a publicar tots els articles i tirar endavant totes ls propostes que se’ns demanin. Per a contactar amb nosaltres i enviar les vostres contribucions a l’Atenes, envieu un e-mail a atenespericles(arrova)gmail(punt)com.


Responses

  1. Gràcies per col•laborar, és un plaer veure que hi ha més gent que, tot i no tenir un blog o pàgina web, escriu i comparteix el que crea i pensa amb tothom.

    A més, ens entusiasma que hagis triat l’Atenes per enviar el teu post, Adrià, moltes gràcies.

  2. Genial post, molt bo. I sobretot gracies per la col·l·laboració, no obstant, Artur, penso que hauria de sortir el nom de la persona que ho ha escrit on has posat col·laboradors…

  3. Els col·laboradors externs al blog
    tindran sempre el nom de Col·laboradors ja que per postejar a la web haurien de tenir una compta wordpress i estar formant part del blog d’Atenes de Pèricles. Com que són tot un grup a part que volem diferenciar a posta i com ja hauries de saber, al blog hem optat per posar el nom real dels col·laboradors a l’article en sí, tal i com escau.

    Salut.

  4. Crec que he d’acabar de pair el text, però dóna peu a parlar de moltes coses. Penso sobretot en l’educació, i més encara amb el debat actual sobre la universitat.

    He estat estudiant l’educació en Plató i tenia un projecte molt interessant basat, sobretot, en una relació personal entre mestre i deixeble. Vaig concloure que l’escolarització universal és un do i una desgràcia, ja que, tot i que tothom té dret a l’educació, no permet visions que poden ser més enriquidores, tot i ser, potser, elitistes (i no parlo pas d’una elit econòmica). El que provoca és exactament el que dius, una educació “mecànica”, per crear robots.

  5. S’ha acabat l’artesania, les formes personals de fer, i s’han substituït per l’estàndard, per tot igual per tothom. S’ha confós la igualtat d’oportunitats amb l’estandardització. M’ha agradat, sobretot, això que has dit sobre l’educació. I és que, si be ara la gran majoria té l’oportunitat d’estudiar, només uns pocs aconsegueixen l’èxit real, ja que la resta queda diluïda perquè no han aconseguit motivar-se, perquè tot és igual per tothom sense tenir en compte les diferències.

    Hauríem de deixar-nos deleitar pels petits moments. Una abraçada pot ser allò més bonic, és una simple acció que amb el ritme frenètic de la nostra societat molts cops no tenim en compte. Pensem en fer coses i més coses, produir, i no pensem en crear quelcom realment bonic, proper, artesà.

    Com han dit més amunt, a mi també em falta pair-ho millor.

    Adrià, did you know you’re a very good writer? And I love you’re ideas.

    Molt bona feina noi! Estic meravellada :)


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: