Enviat per: Diego Lamaña | 21 Desembre 2008

Crits de bèstia acorralada (I)

Bé el que penjaré aquí mateix a continuació es un relat llarg, potser massa llarg, tot i que fracturat en uns quants capítols. Jo ho anomeno novel·la, que cadascú trobi la nomenclatura que prefereixi, consta de tres parts per cumplir amb el tòpic.

La primera part que és la que publicaré primer, valgui la redundància, la vaig començar a escriure a segon d’E.S.O i tot i que li he fet molts retocs he preferit no reescriure-la del tot per preservar una mica el tipus de ambient que volia recrear d’acord amb el meu jo de fa la hòstia de temps, una mica per no caure en remordiments artístics una mica per peresa, ha quedat bastant semblant a com era en un orígen, amb menys faltes de ortografia i menys errors d’estil. Vaig escriure fins al capítol 4rt i la vaig abandonar per reprendre-la ja a 4rt d’E.S.O.

Aquest primer capítol es prou lent i introspectiu, ja anirà començant la gresca per els amants d’alló mogut, i prometo que festa n’hi ha i bastanta a partir d’aquí tot depén dels gustos de cadascú.
Crits de bèstia acorralada

PRIMERA PART: EL BALL CÒSMIC:

Capítol 1: la ciutat de la selva


En Dalt saltà de l’aerofurgó, mentre un dels policies que no havia caigut inconscient el disparava.

Aconseguí però, arribar a terra sense masses problemes. I degut a la frondositat del bosc l’aerofurgó el va perdre de vista i se n’anà.

Aprofità un petit moment de calma per recuperar l’alé.

S’assegué a terra. No sabia molt bé on era, va parar l’oïda atentament,  sentia els cants d’alguns ocells i el xiuxiueig del vent entre les fulles dels arbres, distingí un zumzeig de fons, prou conegut per ell. Caminà, cap al soroll de cotxes que sentia proper. Pel camí trobà una vella estació de servei molt deteriorada i coberta de vegetació, s’apropà a l’oxidada porta, i l’obrí sense esforç, estava completament envaïda per les males herbes. Es va aprovisionar de quatre coses que va trobar a la farmaciola, d’un vell abric penjat d’una cadira completament corcada i de set o vuit lems que havia trobat en un calaix del petit despatx central, encara que no tenien massa valor sí que li podien servir per pagar un taxi i comprar-se un entrepà.

Al sortir, va fer una descoberta molt més interessant, una aerodesllissadora de bosc bastant vella però que li quedava combustible, cert que no podia circular amb allò per la ciutat però li serviria per arribar-hi. Abans d’anar-se’n li dedicà una llambregada a la vella estació, quedava un quadre bastant connotatiu, la oxidada estructura metàl•lica sent devorada per la selva. Encara que sabia que en aquell moment, la realitat era més aviat inversa.

En Dalt va agafar un aerotaxi atrotinat a les afores, que el va portar a casa seva. Durant el breu recorregut, es parà a pensar un moment, es preguntava què diantre hi feia allà, què havia passat en el negre buit que tenia en la seva memòria, entre els seus últims records d’oficinari i l’estranya actualitat. Perquè la ciutat era tan diferent de la que coneixia? Arribà a casa seva molt abans que no hagués pogut ni tan sols formular una hipòtesis per a aquelles preguntes.

Saltà del vehicle fins al balcó de casa seva, estranyant-se de l’alt preu del taxi, l’entrepà hauria d’esperar, per sort tenia alguns estalvis a casa que li servirien.

Mentre els buscava es donà compte del mal estat en que estava casa seva, hi havia plantes per tot arreu i pols, molta pols. Al calaix de la seva habitació hi trobà els diners, unes pastilles contra la migranya i… una pistola? Coneixia el model de la pistola però no sabia què hi feia allà, l’agafà igualment i sortí de casa seva.

La ciutat se la veia molt més neta i pacífica, molt més ordenada i controlada, amb la gent més somrient que de costum, s’hi respirava una mena de falsa pau.

Es dirigí cap a l’estació de tren, tenia l’idea al cap d’anar a Zil la curiosa ciutat on vivia un vell amic. L’estació de tren era un edifici impressionant, no pel seu estil arquitectònic o la seva bellesa, sinó pel seu tamany. Era un immens quadrilàter rectangle d’acer brillant, tenia unes vint andanes colossals, amb quatre carrils bidireccionals d’on venien constantment trens de mercaderies. La ciutat de Dontam exportava quantitats industrials d’un sol producte, la fusta de la selva de Nimrod. I a canvi rebia, de les altres capitals gàmedes, tots els materials necessaris per la construcció, i el manteniment, d’una immensa societat consumista. En Dalt suposava que la resta de ciutats devien exportar també un sol producte en gran quantitat, i després la seu econòmica gàmeda els devia distribuir. Mai li havien parlat d’això a l’escola, només feia absurdes matemàtiques, física i química. Era una cosa curiosa, ell adorava la física i la química, però mai havia suportat les matemàtiques.

Esperà l’únic tren, que no anava cap a l’oest, que no anava cap a les altres mega-capitals, sinó a la selva.


Aquella andana estava aïllada, completament separada de la resta, i totalment desproveïda de tota la tecnologia de seguretat i confort que hi havia a les altres. No hi havia absolutament ningú, i el tren no passava cada cinc minuts tal com en presumien els altres, sinó cada sis o set hores. Només hi havia un vagó, que havia d’anar fins a Zil i tornar contínuament. Pujà al moribund tren, i s’apropià de varis seients per estar una mica còmode.

En Jomlic, el seu amic, era, diguem-ne, filòsof per plaer i traficant d’armes per necessitat, o almenys ho era fa catorze anys, era l’únic recurs que tenia en Dalt, i aquest esperava que li pogués explicar alguna cosa.

Durant el trajecte de tren que durà unes hores, a 140 kilòmetres per hora, es menjà un entrepà mentre donava voltes a la seva situació actual; sí que recordava algunes coses del seu passat, més aviat imatges confuses de violència i sang, recordava una antiga sensació de perill que tenia quan de petit es quedava sol a algun lloc. Hauria de descobrir alguna cosa però per ara només sabia que tenia els diners justos per un bitllet de tornada. Pensava, pensava en el seu futur, en el seu passat i en el seu present, és cert que tenia un feina a la capital gàmeda però no se’n fiava prou, creia que era més segur d’anar a veure el seu amic, no sabia ben bé perquè. Pensant això va arribar a l’estació.

Més que una estació era un forat a la pedra on hi podia entrar el tren i deixar-hi els passatgers, al baixar va experimentar la sensació que sempre li havia donat la ciutat de Zil. Era el contrari de Dontam, la ciutat d’on venia. Era un lloc silenciós no hi havia al carrer ni tansevol criminals, era una ciutat morta amb els fantasmes d’una civilització extingida vivint entre la runa. Va anar pujant l’esquerpa muntanya on es bastia la ciutat. Pujava i pujava, era una muntanya molt alta sovint es preguntava què feia la gent que hi vivia, a que es dedicava, però mai es va atrevir a preguntar-li a en Jom.

Va arribar a casa d’ell, havia estat edificat milers d’anys abans, era un temple de la cultura Nandar. Una mena de semi esfera gegant amb finestretes per tot arreu, hi havia representacions calcàries de déus irreconeixibles a l’entrada, que era un forat a terra amb un pont que creuava fins a arribar a la gegantesca construcció del final. Va passar-hi, i va arribar a la porta transparent del temple, va entrar sense picar i es trobà un paisatge desolat. L’antiga calma que es respirava en aquella immensa sala única que hi havia dins, havia desaparegut. Anteriorment havia estat plena d’estris de recerca científica ara estava completament destruïda.

Hi havia un forat immens a l’altre banda de la sala que deixava veure clarament l’espessor de la jungla i les vies suspeses del tren, que ara tornava al seu lloc d’origen, a través d’aquella gran obertura que semblava originada per una explosió. Sentia els cants llunyans dels ocells i el ressonar de l’aigua de la cascada, sentia sense sentir-lo el silenci de la selva. Va avançar cautelosament, les plantes havien ocupat completament l’antiga vivenda, semblava part de la mateixa selva, hi havia fins i tot un niu d’ocells selvàtics i la munió d’insectes més gran que havia vist en la seva vida. Del sostre queien gotes d’aigua que havien format estalactites calcàries, i al terra hi havia un rierol que fluïa tranquil•lament fins a precipitar-se per la cascada del fons de la sala, hi havia lianes penjant per tot arreu i arbres fruiters, el terra havia deixat de ser calcari, només es veia una espessa capa de matèria orgànica mesclada formant un parterre tropical, aquell temple havia estat reclamat per la selva que el va veure néixer.

En Dalt va seure en una butaca arbòria que hi havia allà i reflexionà en què faria a continuació, estava clar que fos el que fos aquella destroça havia estat feta feia molt de temps. Es va fixar també, al mirar per la finestra que el paisatge de dins es reproduïa una mica també dins la pròpia ciutat, va reconèixer que era cert que a Zil mai hi havia gaire activitat però allò era exagerat. Al carrer no hi havia realment ningú i era ple migdia, era excessiu. L’antic amfiteatre de sacrificis que hi havia a les altures de la ciutat, i que servia de mercat a la pobre gent que allí vivia estava buit, quan en teoria els dies d’estiu com aquest eren el seu punt àlgid d’activitat. Va sortir de la casa i es va posar a inspeccionar les cases del voltant, després d’entrar a unes quantes va realitzar que tota aquella gent s’havia, literalment, volatilitzat del seu únic lloc de residència.

 

Nota: correció ortogràfica i gramatical a càrrec d’Artur Díaz Barbagli, moltes gràcies.

—————————————————————————————–

Respecte el títol de la primera part faig referència al ball còsmic de Shiva, ja s’anirà veient perquè.

Petit comentari potser irrellevant: He hagut de passar el capítol al bloc de notes per fer el copy paste, perquè si ho feia des de el word em sortia no se quin problema de url.


Responses

  1. No és el meu estil preferit de novel·la, ni molt menys, però hi trobo coses prou interessants, algunes frases suggerents…

    Tot i així t’he de dir que ets un cutre, entre l’ortografia i els espais entre paràgrafs (WTF) la lectura s’ha de forçar.

  2. bueno s’ha de dir que això va canviant en els següents capítols, i que encara que no ho sembli no és ciència ficció.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: