Enviat per: Artur Díaz Barbagli | 10 Desembre 2008

Naïf

Era petit, sí, bastant petit.

Portava dies pensant-ho, i ja n’estava segur, ja podia donar el pas definitiu. No podia sucumbir a aquell malefici durant massa més temps, total tenia totes les de guanyar. Perquè jo era més llest, jo sabia qui era jo i qui era ell, la meva perspicàcia suprema m’havia donat l’empenta que necessitava. Sí, ho tenia clar des d’un bon principi: m’enfrontaria a la imatge del mirall. Cap argument podia fer-me perdre la batalla, de fet ell tenia la desavantatge d’estar lligat de mans i peus, i jo ho sabia.

El meu convenciment va ser superior quan vaig haver obert la porta, i al principi em vaig mostrar tranquil, tot i la histèria, la eufòria aguda d’enfrontar-me a un ésser tant monstruós amb totes les armes que tenia preparades, després d’haver estat jo a la seva ombra durant tants anys. Jo em mereixia ser el seu reflex? Es pensava potser que tenia gaire importància com a imatge “en sí”? Es pensava potser que el seu “en sí” era més que el meu?

Li ho vaig dir ben claret, no estava per romanços:

<<Mira, no existeixes. Ets una merda, només em copies, no és possible que existeixi més que jo i una imatge davant meu, la resta són imaginacions de bojos. T’ho dic així perquè al traspassar aquesta porta he deixat la cortesia enrere, trobo que és molt fort que tu o qualsevol pugueu ni tan sols plantejar la possibilitat que existeixes. ¡Estàs completament boig, neurastènic! Em sents? No deixaré que em subordinis, que em posis un dos al costat i per més que ho pugui semblar…Collons! NO EXISTEIXES!>>

Admeto que cridar no era un argument sòlid, però és que el que el que va fer ell per a rebatre’m va ser molt més contundent que protestar pel meu to de veu: m’ho va tornar exactament tot, va fer servir els mateixos arguments, ell també havia estat reflexionant i esperant per a dir-me el mateix que jo li havia dit. No podia escoltar-lo, aquesta vegada no, això era un ultratge! Quina ofensa tan gran! Com s’atrevia a negar-me a mi? Com s’atrevia a parlar-me d’aquella manera? Aquell episodi amb el meu mirall va fer vessar l’aigua del got i sense dubtar, vaig fer servir el meu argument més irrevocable per a demostrar qui era qui: vaig agafar el mirallot i el vaig tirar per terra amb ràbia, orgull i molt, molt de plaer.

Crec que vaig estar una hora mirant-me’l esbocinat. L’expressió de la cara va patir molts canvis durant aquell temps, els pensaments volaven i les pulsacions anaven com volien. Amb tot, només vaig poder encaixar unes poques paraules, només les necessàries:

<<Estàs bé?>>


Responses

  1. M’agrada. Hi ha molta reflexió aquí dins.

  2. molt bo; l’enfrontament amb la realitat, el sentiment de culpa, el descobriment d’un mateix… (o com a mínim és el que interpreto)

  3. Hi ha moltes possibles interpretacions d’aquest relat, i, tot i que el que m’agradaria és que tothom agafés el que he volgut dir, no m’agrada explicar res de la part de narrativa que escric, crec que cadascú ha d’agafar d’un text el que li serveixi o li agradi.

  4. habitualment us llegeixo i no comento. em penso que potser us pot semlbar una invasió
    avui perdoneu però no me’n sé estar: el comentari de’n joao és genial

    penseu! penseu, que el món no s’acaba!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: