Enviat per: Artur Díaz Barbagli | 25 Novembre 2008

Olors

La definició d’amic no cal que la busqui, perquè no m’agradarà. I no m’agradarà perquè no serà la meva. Cert és que definir amic pot no ser fàcil, hi ha gent que cataloga el que ell considera amics com a amics de confiança o de festa, amics de feina, amics íntims, més-que-amics, amics de conveniència, no sé, m’ho invento, el que passa és que aquest ideal filosòfic de buscar les definicions universals de les coses banalitzen les mateixes coses i sembla que et sotmetin a elles, sembla que necessites les definicions imperatives i úniques de les coses, quan jo, per exemple, em conformo amb molt menys.

No defineixo amic perquè no em serveix ni crec que li serveixi a ningú altre, però sé què és. I dic que ho sé perquè fa tot just un parell de dies vaig rebre un escrit d’un amic. Tenia de títol Olors, i explicava una passejada que vaig tenir amb ell i un altre amic meu.

Olors

No estava habituat al món de les olors. De fet, el que ell havia diagnosticat com a sinusitis, ja el perseguia feia anys. Tot i això, a vegades ens sorprenem a nosaltres mateixos. La vida és una caixa de sorpreses. Sempre hi rebusquem i mai estem del tot segurs de què trobarem.

            Ell era curiós, s’interessava pel que l’envoltava. Tenia una curiositat innata, i també una naturalitat respecte a les coses. Quan caminant pel carrer va trobar una gorra al terra que li va cridar l’atenció no va dubtar en agafar-la. Es va aturar i va dir: “una gorra!” Es va ajupir. La va agafar, les mans fredes pel vent. Se la va apropar a la cara, la va annusar. L’olor era de noia. Li agradava l’olor. L’obsessionava. No li agradava parlar d’amor, però sabia que l’antiga portadora era l’amor de la seva vida.  

            Es va portar la gorra al cap. La hi va tenir una estona. Se la va treure. Va tornar a olorar. L’olor l’encisava. En va parlar. Se la va guardar a la butxaca. No li agradava la idea de portar un complement femení pel carrer. L’olor encara l’encisava. Se la treia de la butxaca i la tornava a olorar. Se la tornava al cap. Se la tornava a treure, olorar i guardar. I l’olor encara l’encisava.

            En cert moment es va adonar que l’encís ja era dins seu. Ara la gorra, la seva portadora primera i la seva olor ja formaven part d’ell. La gorra era al seu ésser. No necessitava la gorra física. La va abandonar perquè algú més en gaudís. Aquella olor, aquell encís el perseguiria per sempre més i l’exhalaria amb el seu darrer alè. A quantes persones va encisar després aquella gorra verda? Potser a moltes. Potser a ningú més. A ell, però, ja l’havia canviat.

  João Miguel França Amaral

Quin regal tan gran! A qui li serveix la paraula amic i la seva definició universal i inequívoca quan rebo presents així? A mi em serveix saber abraçar, saber donar les gràcies, saber somriure…


Responses

  1. :)

  2. amics!!!
    no us ha passat mai que les olors us porten records?? a mi sí!!

    el text m’encanta….. i em fa pensar que pot ser un dia, trobes una altra gorra diferent, també te la poses i la pesona a la qual pertany, et veu amb la gorra posada i li fascina la olor teu jersei!! Qui sap!

  3. ooooooooh…
    jo sí que m’he quedat extasiada davant d’aquests textos, tant el del João com el de l’Artur.
    Desprenen una olor… mmm, com dir-ho… extremament plaent.
    Fantàstics!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: