Enviat per: Artur Díaz Barbagli | 12 Novembre 2008

Revolucionaris, terroristes i soldats

Terrorisme actual

Terrorisme actual

Cito dues frases de condol respecte de l’assassinat dels dos soldats espanyols a Afganistan, frases que m’han sobtat, prenent-les com a sinceres:

“[Mi solidaridad] por nuestros soldados que trabajan por la paz en el mundo.”

J.R. Zapatero

“Nuestros soldados defienden la libertad, la democracia. Descansen en paz.”

M. Rajoy

ADN 10/11/08

Ho podria deixar aquí i plantejar el meu dubte, però crec que fora bo expressar la meva ignorància del tema i el context del mateix.

El meu dubte és: ¿No es contradiu el mot “soldat”, eufemisme del qui està preparat per a la guerra, amb els termes llibertat, democràcia i pau?

M’explico: he comentat aquest tema amb gent que m’ha pogut guiar amb major o menor mesura, que m’ha explicat que els cascs blaus, soldats de la ONU i demés són els que vigilen llocs estratègics d’interès militar i civil, aeroports i el que sigui. També que se situen les tropes en llocs de conflicte bèl·lic declarat o en punts on poden aturar mals majors en països on hi ha dictadures, violència, etc. – i quin etcètera!-.

Ara jo m’invento l’altra cara de la moneda, jugo al joc perillós de “donar-li voltes al tema”, que semblarà una reducció a l’absurd però el que pretenc és ben diferent.

Abans d’entrar en matèria vull recordar uns fets històrics com la revolució cubana en la que va formar part importantíssima el Che, una revolució que ara no ens sembla en general una manera il·lícita d’afrontar la situació en aquells temps que corrien, tot i que de forma atemporal les coses són diferents. Molts consideren al Che un terrorista, que recolzà a un dictador i que u feu tot amb la violència sense mai tenir un brot de seny.

També tenim el cas d’ETA: un grup que va néixer bàsicament i inicialment per a lluitar contra el franquisme i que en aquells temps era aclamada i recolzada per molts més dels que ho fan ara, que són una gran minoria.

I així molts altres que no conec o no m’interessa citar. El que puc concloure és que, en general però sobretot a l’Europa occidental, el terrorisme està passat de moda, està antiquat, no se’l considera com a via vàlida i se’l titlla d’il·lícit. Perquè en una societat de democràcia ens hem convençut que la via de la força ja no serveix per a fer valer ideals.

Per tant està clar que no estem d’acord amb els talibans i amb els grups terroristes que hi ha al món, així com dels estats dictatorials; però no tenim força política els països de la ONU i els EEUU?

-Sí, però potser aquesta força l’ha creada la sang i no el conveni social, a més, en el diàleg només hi creuen els preadolescents o aquells qui es troben en una situació propícia de pau, serenor i te amb pastes. Quan les coses van maldades pocs mantenen la sang freda. L’espècie humana és un tant eixelebrada, per no parlar dels qui fan política majoritàriament: els homes.

No tenim força econòmica?

-Si. Però les armes són més barates que una xarxa socioeconòmica construïda al voltant dels possibles perills amb cautela i prudència, per tal de fer un estira i arronsa.

I encara em pregunto…¿No estem fent “avançar” la història tal i com ho ha fet sempre – marcant els ideals al ferro roent i amb la sang-? De debò que ens interessa la política interna dels països on enviem els soldats o hi ha interessos de deutes o purament polítics amb altres països als quals seguim la beta?

I sobretot: com és que encara utilitzem amb tanta sang freda la violència? No vam quedar que no? No queda clar que els ideals han de deixar de marcar-se amb sang? O és que en aquestes missions militars de “prevenció” no hi ha tots aquells crims que sabem que fan els soldats i que sempre acaben formant part de la pròpia missió? No sabem ja de quina pasta estan fets els militars? No recordem a Espanya totes les revoltes que han produït aquests? No recordem als deficients que entraren a mà armada al parlament o a sobre d’un cavall amb el sabre desenfundat?

Amb tot això que jo m’he construït, o que jo m’he imaginat, que algú em justifiqui l’existència de part dels exèrcits allà on són, i l’orgull tant gran que senten molts en tenir a la seva disposició aquesta massa de soldats que ens “protegeixen”.

 

 


Responses

  1. El que ens demostren casos com el de l’Afganistan és que la violència encara pot estar justificada. Avui mirem enrere i veiem la revolució cubana (entre altres revolucions) o la lluita contra el franquisme i diem: era el que s’havia de fer. Justifiquem la violència en el passat perquè s’adequa a uns ideals o perquè ens agrada el resultat. Sí, el que diem és exactament això, que la violència va ser bona.

    El fi justifica els mitjans, dirien alguns. El que defineix una acció moral és la bona voluntat i no les seves conseqüències, diria Kant. Ens seguim atenint a això. Així, encara avui, quan després de dues guerres mundials i conflictes diversos, sembla que ens hem convertit a l’antibel·licisme (és un fet molt actual, històricament parlant), seguim justificant la violència, deixant-la ara, però, en mans de l’Estat i lluny dels nostres interessos reals.

    Ens diuen que fan el millor per nosaltres. Per què ens enganyarien?

  2. Per diners.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: