Enviat per: Artur Díaz Barbagli | 26 Octubre 2008

L’home: un mal taxador

Cada dia em desperto, faig un seguit de coses que tinc més o menys assimilades, obro el plàstic de les magdalenes sense mirar, faig la motxilla sense pensar, me’n vaig, torno, i ja sembla difícil biològicament parlant el fet d’estar en un estat físic similar al del dia anterior sinó que això passa sovint, tenim una estabilitat orgànica molt potent i, tot i que és fràgil – un tant per cent molt petit d’un antigen a la  sang ens pot fer flipar, atordir-nos,  o matar-nos – vivim la vida creant objectius de futur i creient fermament en l’estabilitat de les coses. 

El fet de veure, de recordar, sentir les coses ha estat un dur treball evolutiu, tot i així la nostra consciència de les coses ens fa oblidar-les com a tals, i obviar-les. En el fons, l’existència del món que ens circumda és una fantasia que ens fem i que ens dóna seguretat, li dóna rigidesa i rectitud al cosmos sensorial. Ens refugiem en una caixa cúbica i perfecte, per amagar-nos de l’atzar i d’allò que se’ns escapa i que ens fa por. No volem conèixer el que està fora de nosaltres, no intentem conèixer el no-res, el que està més enllà del que vivim i pensem. És més còmode viure encaixat en una capsa de la qual en coneixes tots els racons i textures, que haver de estar enmig de l’eternitat, intentar viure de manera sòlida en un entorn fluït.

La eikasia era l’estat del coneixement que segons Plató tenien els que veien allò que s’imaginaven, era l’estat de les ombres i els reflexos, un estat que només mostra el que tu vols. Què hi ha de més pràctic i fàcil que veure allò que t’imagines? Doncs en aquest parany hi hem caigut tots, simplement obviant que l’endemà estarem vius i que tot hi serà, o pitjor, obviant que tot hi és i per tant rebaixant el valor de tot a zero. Per estadística és normal que ens despreocupem d’allò que tenim al voltant i més enllà, però ens fa més avorrits, ens torna finalistes i materialistes, fa que la vida no ens importi com a tal, ni tampoc la majoria de les coses que veiem, tastem, olorem.

Si es mira des del punt de vista del cec que torna a veure, del mut que aprèn el llenguatge dels signes, del pobre que menja, del presoner que és alliberat, de l’home moribund, de l’àvia que cada cop que et veu et diu de tot cor que t’estima…  ¿Com podem ser objectius nosaltres -els que cada dia ens aixequem, fem un seguit de coses més o menys assimilades, obrim el plàstic de les magdalenes sense mirar, fem la motxilla sense pensar, ens en anem, tornem-  donant valor a les coses?

El gran problema del gènere humà és el fet de valorar només allò que no es té.


Responses

  1. Estic d’acord en que els humans valorem molt el que no tenim, però estic segur de que molta gent (com jo mateix) que té un bon nivell de vida i no gaires problemes, quan surt al carrer un dissabte al matí i mira el cel i veu que està radiant ho aprecia; jo aprecio molt la meva vida i soc molt conscient de la sort que tinc per haver nascut on he nascut.

    De la mateixa manera crec que tan el pobre com el ric, el lleig com el maco tenen dret a valorar la vida, a valorar el que sigui que valorin ja que, d’una manera o una altre en formen part, i de segur que no hi haurà una valoració correcta, una millor que les altres, ja que tot es pot veure des de diversos punts de vista.

  2. El problema rau en quan no trobes que apreciar…
    es parla sovint d’aquest tema, donant per sentat que la vida per si sola s’ha de apreciar sigui com sigui, tan si tens diners i ets un playboy, com si ets un miserable solter cinquantón que treballa tot el dia i quan arriba a casa es menja una pizza mentre mira el canal de pornografia dolent.
    no és tan fàcil dir que s’ha de valorar la vida i ser feliç, conec més d’un que et fotria una hòstia si vas i li dius que sapiga apreciar la vida que té.

  3. Llegeix el paràgraf que hi ha abans de la conclusió siusplau.

    Mira la paraula nosaltres i a què es refereix. És clar que la meva conclusió s’aplica a qui no és un complet esclau o es troba en la més absoluta misèria.

    És veritat que tant l’esclau com el miserable els hi és més lícit de valorar allò que no tenen, però justament són aquests els que, a vegades, valoren la vida en sí, tot i tenir tanta desventura.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: