Enviat per: Lluc Presmanes Justo | 10 Octubre 2008

Autumn Leaves

Estava ple de fum i de foscor. L’únic punt de llum era una petita zona de pocs metres quadrats on hi havia un grup de jazz tocant.

Tocaven acords molt densos, lents i feixucs. La música era tant espesa que fins i tot es podien percebre les negres i les corxeres dibuixades en la espesa boira provinent del fum.

De sobte, el ritme canvia, la bateria s’accelera i els acords del piano es tornen més simples, com deixant pas a una personalitat, i de darrere de la zona il·luminada apareix un trompetista tocant notes llargues i tranquil·les. Un altre canvi de bateria i comença una melodia que trenca amb tot l’anterior, amb la monotonia i l’espera. Es converteix en el centre d’atenció de totes les mirades i les oïdes. Fins i tot es pot notar com s’eriça la pell i els pèls es posen de punta, i és que és sorprenent, és el colom blanc de la pau enmig d’una cruenta guerra, és el paradís, la perfecció, la personificació del bé i del mal tot unit en una sola melodia perfectament compassada i equilibrada, on la mitja de les notes és sempre igual. I de cop tot comença a veure’s de colors, verd, blau, groc i negre, depenent de la voluntat del músic: la voluntat divina! La gent del públic comença a notar sensacions que no havia experimentat mai, sobretot tenint en compte la quantitat de química que hi ha en els organismes dels espectadors.

La melodia puja i baixa, i torna a pujar, i torna a baixar, i de cop un trino i torna a començar, però mai es fa pesada, mai cansa, la monotonia no existeix en aquest món tan perfecte. Les gotes de suor cauen pel front i per el coll del trompetista, que s’ha convertit en un simple missatger que explica el principi, el sentit i el futur de la vida, de la humanitat, de l’univers sencer! Escoltant aquesta música ho entens Tot, comprens de que estan fets els sentiments i les emocions, i vius l’amor més profund, l’odi més extrem, la passió més intensa i l’orgasme més plaent que s’hagi pogut produir en aquest món terrenal.

Les cadències es van lligant unes amb altres en l’infinit, i sembla que mai s’hagi d’acabar, que la vida serà feliç i misteriosa per sempre més, però de cop, i tan sobtadament com havia començat, la trompeta desapareix i tot torna a ser normal, ple de fum i amb un rastre de notes flotant en l’espai. La gent no pot aplaudir. No està segura del que ha passat, de si han viscut un somni o Déu ha vingut a predicar-ls’hi el sentit de la vida.

La melodia del principi segueix sonant i mica en mica, a la vegada que la bombeta que il·lumina el lloc on pocs minuts abans s’havia obert la caixa de pandora, es va apagant fins a extingir-se. Només quedarà un vague record d’una sensació viscuda, d’una música angelical i demoníaca i la certesa completament veritable de que mai es tornarà a sentir res de semblant.

Cançó del dia: Autumn Leaves –  Miles Davis


Responses

  1. Perfí torno a escriure algo (de fet això ja ho vaig escriure fa temps). Tenia pensat posar la meva disertació sobre la realitat pero l’he de’ampliar.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: