Enviat per: Diego Lamaña | 30 Setembre 2008

demà menjaré verdura…

Es curiós, com la gran majoria de nosaltres, som capaços de predir a grans trets que farem demà, on anirem qui ens trobarem etcètera, està tot tan calculat que realment perd l’interés.

I després ens trobem amb generacions de gent frustrada, per una vida insustancial, que utilitzen les vacances de estiu ( que son uns dies concrets i no poden ser altres ) per anar a països exótics per viure una mica el factor imprevist o espiritual de l’existència, en busca de naturalesa salvatge per intentar canviar el paisatge de ciutat. Canviar, aquí està la cosa, en el canvi, els canvis sempre ens exciten i ens motiven, però molt sovint tenim por a fer canvis, és per això que després quan s’acaba l’agost tothom torna a la rutina, i resulta que han tingut un viatge organitzat tan previsible i tan calculat que segueixen frustrats. I després la gent es fa budista, es compra llibres d’autoajuda i fa esport al gimnàs tot els divendres…

Hi ha aquest sentiment de voler recuperar el romanticisme, de naturalesa salvatge, aventures en el mar, batalles i altres fets excitants, però la nostra societat no respón a aquesta demanda, resulta que desde que som petits estem obligats a anar a l’escola de tal hora a tal hora, a tal altra hi ha pati, i a les 2:30 es dina, i no hi ha res a discutir, t’ho donen tot fet, tot mastegat, i així es perden les opinions independents, i el factor humà de cadascú.

Aquest blog representa que és per expressar aquesta opinió independent que representa que tenim, en molts casos no serà més que inspiració de una altre opinió independent, o reflexe del nostre dia a dia, realment quantes coses fem diariament que surtin realment de nosaltres? quantes coses hem fet simplement pèrquè ens donava la santa gana i no per raons “x”?

En conclusió: no anem de viatge a egipte a l’estiu! No, simplement anem-hi perquè ens surt d’on ens surti, i anem-hi sent nosaltres mateixos i no un fotut guiri amb una camara de fer fotos enlloc de cap, llegim llibres on s’expressi una opinió qualsevol, d’una persona qualsevol, i sentim-nos amb dret a discrepar de plató. Plató era un inútil, aquesta cosa del món de les idees és una santa churrada perquè no crec en una realitat independent, però plató va dir el que pensava ,igual que jo dic el que penso d’ell, i no sóc inferior a ell perquè l’estudiem al batxillerat, i thomas mann no es més geni que cadascun de nosaltres.

Ser humans ens dona dret a opinar el que vulguem, però no és una cosa molt frequent, fins i tot està mal vist en certs cercles.

Però bé, per no ser contradictori amb mi mateix, no us puc dir el que heu de fer, ni tansols que feu el que vulgueu, de manera que no us diré res, i per molt que soni egoïsta em resulta indiferent el que penseu del que dic.


Responses

  1. Sí, així és la nostra vida de rutina. Previsible i avorrida, com la majoria d’intents d’escapar-ne.

    Esmentes a Plató. No crec que se t’hagi dit que tingués raó, que fos la veritat. Els grans pensadors s’han de conèixer per entendre el pensament actual, i Plató, especialment, n’és el pilar mestre. El que fa important un pensador és el trencament. Així, són més “importants” els que fan el que proposes… o no proposes.

    Del romanticisme en parlaré un altre dia.

  2. Esmento plató com a figura d’autoritat, podria haver esmentat qualsevol altre, simplement posava de manifest el meu dret a discrepar del que em dongui la gana perquè no existeixen raonaments correctes, ni dogmes indiscutibles

  3. Entenc la teva utilització de la figura de Plató. El que volia posar de manifest, que potser no ha quedat prou clar, és que l’important no és estar-hi d’acord, sinó tenir-ne coneixement.

  4. És curiós que sembla que agafis les últimes línies de la meva última entrada per a continuar-la amb aquesta, ja que hi remarcava el fet de que inútilment – i no perquè sempre sigui inútil, sino perquè ens en fa, d’inútils- tothom s’intenta crear un futur o un destí per a viure-hi. I no només és contradictori sino que en moltes ocasions no ens adonem que ens aborrim per aquesta manera de plantejar-nos la vida, i a sobre si no ens surt el que hem planejat ens frustrem, no ens sentim còmodes.

  5. En el fons tots som animals, i cap animal fa el que li dona la gana quan li dona la gana, o si, però esta condicionat per a que li doni la gana, de manera que seguim un instint; més o menys complexa però un instint al cap i a la fi, i si la gen és feliç doncs ja està bé …

  6. El problema es mostra quan resulta que la gent no és feliç, si no no hi hauria tanta venda de llibre d’autoajuda, i no tindriem aquesta generacio frustrada que es posen a fer yoga.

    ( evidentment no es pot generalitzar del tot, però es tracta d’un malestar actual prou extés )

  7. Hola!
    Deixeu-me discrepar d’algunes de les coses que s’han dit aqui!
    Aquesta discusió, com una altra que ja hi va haver, está derivant cap a la idea que hem de viure una vida hedonista, sense lleis i sense Deu (entès com ho entenia Nietzche). No només això, sinó que hem arribat a afirmar que l’home és un animal!

    Se que probablement tot això no eren més que arguments per sostenir les tesis de cadascú, però són arguments molt atrevits!

    M’agradaria fer una “apologia de Plató” i defensar fermament l’existència d’un món de les idees, no entès literalment com un món paral·lel sino com a vessant espiritual de l’home. Crec en l’individualisme de l’home, no en una vida que no és res més que una altra existència en l’univers. Crec en la necessitat de que hi hagi homes perquè hi hagi món i en el raonament com a base de l’existència.

    Si algú vol debatre en profunditat això en un altre apartat, n’estaré encantat!

  8. La teva visió defena l’existencia duna trascendentalitat en la vida de l’home, jo tinc una visió més aviat científica, la aparició de la vida tant de l’home com dels animals, no és més que pura casualitat, i no existeix cap motiu ni sentit ni raó objectiva per a res.

  9. M’encanta aquest tema!!!

    És molt interessant aquest nou corrent empirista que està tant de moda avui en dia, però pensa que alguns d’els científics més reputats han dit que com més coneixen les lleis de la naturalesa, més se senten obligats a afirmar l’existència de Déu.

    En reivindicar la trascendència de l’home no nego que és, com tot, víctima de les lleis físiques i que, per tant, està indisolublement lligat amb el seu cos mortal.

    Però pensa, en primer lloc, en el llenguatge. El llenguatge és l’única manera coneguda de tenir consciència del món. Si fóssim animals, rebriem els mateixos estímuls que rebem ara però,¿els podriem processar?¿Seríem capaços de reflexionar sobre la pròpia vida?

    En el moment en que ens preguntem per la pròpia existencia d’un trascendent estem demostrant que l’home no en té prou amb la satisfacció dels seus desitjos, no és un animal que es mou per instints. L’ésser humà ha estat capaç d’anomenar “taula” a les taules, “germà” als germans i, fins i tot, “amor” a aquella cosa indefinida que tots acceptem tot i no saber que és.

    Encara creus que l’home és igual que una planta, un animal o un organisme unicel·lular?

  10. Un punt del comentari del Gil q m’agradaria agafar: “com més coneixen les lleis de la naturalesa, més se senten obligats a afirmar l’existència de Déu.”

    L’altre dia a classe de filosofia ens parlaven de cosmogonies i m’agradaria ressaltar la conclusió a la que va arribar el professor: l’evolucionisme ens mostra com una espècie animal més, que per les nostres característiques físiques, no hauria d’haver durat; la relativitat d’Einstein ens mostra que l’univers té un principi i està completament ordenat, a pesar de la seva fragilitat, qualsevol canvi podria destruir el nostre planeta i no podem predir res… TOT, el nostre univers, la nostra existència tan com a individus tan com a espècies, és aleatòria. Tenint tot això en compte no és difícil creure en déu…

  11. doncs si, l’home el veig com una planta un organisme unicel·lular i fins i tot un programa informàtic… només que amb un codi binari molt més llarg.

  12. Un codi binari que ens permet imaginar-nos a l’informàtic?

  13. Al cap i a la fi qui escriu una novela es un deu d’un món alternatiu, i els personatges que hi figuren no son menys reals ( al sentit relativista ) que tu i jo, tot son combinacions de possibilitats casualitats, i un gran caos ordenat que no respon a res, el que l’humanitat intenta desde fa segles, trobar una veritat absoluta del cosmos, és com buscar un patró matemàtic explicatiu de les senefes que forma una cascada.

  14. Aquest debat mateix demostra que algunes coses dites aquí no tenen coherència.

    S’ha començat a parlant de que la vida és insubstancial, però de fet amb aquest meravellós bloc jo crec que es demostra que la vida no és gens insubstancial, ja que insubstancial és igual que no hi ha substancia en canvi estem reflexionant i filosofant sobre temes molt heterogenis i abstractes dels que els hi esteu traient molt de suc, molta substància.

    I si de temes tan abstractes se’n pot treure tanta cosa, com no es podrà treure “suquillo” de tants altres conceptes. Per això crec que la vida no és gens insubstancial, el que passa és que la majoria de gent es limita a una vida estrictament molt material i per això la gent està “frustrada”, però no crec que sigui qüestió d’horaris, programacions o d’ objectius insatisfets… sinó del materialisme, o més ben dit consumisme, de la societat en la que vivim.

    Per altra banda, també esteu comentant l’existència i la capacitat del home (entès el terme home, com qualsevol ésser humà, que ja va sent hora canvia el nom d’aquest terme, però això ja són termes lingüístics que si voleu comentarem un altre dia).

    De fet, algú comentava la idea de què els humans estem aquí per pura casualitat i estic plenament d’acord amb això. Però per aquest únic fet, no crec que haguem de viure únicament existint, o sigui que acceptant que estem en aquest món per pura casualitat sense cap finalitat, tenim capacitats que moltes altres especies no tenen o no tan desenvolupada com nosaltres… Com molt bé comentava el Gil, el llenguatge i tot el que se’n treu d’aquest, que sembla que no, però el que ens diferencia de la resta d’especies és el llenguatge i la capacitat de raonar. (quelcom tan evident però que de tant en tant s’ha de recordar).

  15. Judee…

    Entre que he començat a escriure aquest últim comentari…fins que l’he enviat..heu enviat 4 comentaris més…Ala! que jo avui he dormit 6 hores…no tinc la ment tan àgil.

  16. De fet el que estem fent aquí ja és més que unicament existir.
    Jo el que volia expressar, és que no existeix una veritat absoluta fora del subjecte que doni un sentit a la vida, si l’home pot trascendir, és només auto-trascendint-se.
    Simplement que no existeix un motiu generalitzable per viure, i que el cosmos a la pregunta quin és el sentit de la vida? et respondria que simplement reorganitzacions i intercanvis de matèria.
    la biològia et diria que existim per perpetuar l’espècie, i la geologia que deixem de tocar els collons.
    si hi ha algun sentit en tot plegat ens els hem de trobar cadascú, és per això que em posen negre els llibres aquests d’auto-ajuda que estan tan de moda avui en dia, perquè pretenen molt sovint, dir-te el que has de fer, o veritats absolutes per ser feliç, la gent es pregunta la clau de la felicitat, i aquesta clau no és més que viure en harmonia amb alló que et vé de gust fer, i aquelles altres coses que et veus obligat a fer per mantenir aquelles altres que et ve de gust fer ( valgui la redundancia )

  17. Hola!

    Respecte al teu rebuig per els llibres d’autoajuda i, en un altre cas, a Plató i altres autors… No hem d’acceptar el que ens diuen com a veritats indiscutibles, més aviat al contrari. Però com va dir Goethe: “Qui no sap aprofitar 3000 anys d’història, mai trobarà sentit a la vida”. És molt important saber el que s’ha dit i s’està dient per no haver de començar de 0. Tot i així, tot el que llegeixis ho has d’aprendre, que vol dir que ho has d’acceptar perquè la pròpia raó t’ho reclama.

    Tornant al que estàvem debatint. Espero que estiguem d’acord en que si una cosa és d’una manera concreta, és impossible que es comporti de manera impròpia a la seva naturalesa. Aleshores, si l’home té una naturalesa concreta, mai la podrà autotrascendir. Les dues úniques possibilitats són: hem infravalorat la naturalesa de l’home o existeix un ésser superior.

    I ara, bona nit!!!!

  18. Contesto al Gil, que passo de fer citacions “físiques”.

    El fet de viure sense lleis i sense un Déu és viure seguint la moral, és el que ens portaria a una justícia absoluta en la meva opinió. Dic viure, perquè morir sense lleis ni Déu és molt fàcil. Bé, no crec en Déu com altra gent, crec en un ideal de cadascú, que encara que és íntim i la gent l’exterioritza i li dona forma a una cosa que no és més que moral i paraules que s’han dit per gent en la que confien els creients. Però no em desvio del tema i segueixo comentant.

    No sé com pots dubtar que l’home és un animal, només perquè posseeix una intel•ligència molt superior a les altres espècies, però no deixa de ser un animal. Hi ha animals que es basen de la intel•ligència cinètico-corporal per a viure (veure Howard Gardner, Intel•ligència múltiples). I també estic segur que hi ha espècies que en cas de catàstrofe mundial ja sigui climàtica, geològica, un meteorit o qualsevol causa d’extinció massiva tindrien més possibilitats d’èxit que nosaltres per sobreviure. El llenguatge no només és humà, encara que nosaltres siguem capaços de portar-lo a una qualitat sorprenent i també som capaços de sentir emocions més intenses que la resta d’animals.

    Necessitat de que hi hagi humans perquè hi hagi món? Parles del món físic? Espero que no, perquè molts anys ha existit fins a l’existència de l’humà. I el raonament no pot ser base de l’existència, perquè molts animals no en tenen pas i existeixen, i les pedres també. L’existència, la matèria, ha arribat a formar vida, que ha evolucionat de mil formes, i una d’elles és l’humà, que per evolució ha desenvolupat una intel•ligència molt gran que li permet l’alt grau de raonament del que és capaç.

    El que veig en les teves paraules és allò de que “l’home és el centre de la creació”. I crec que és un pèl antiquat, comptant amb el fet de que es demostra l’evolució i la grandesa de l’univers, així com la possibilitat de vida en altres planetes. I tot i així, hi ha espècies que ens passen la mà per la cara pel que fa a capacitat de colonització, que és l’objectiu biològic de la vida, com per exemple algunes espècies de fongs.

    Ah, l’humà si que té i es mou per instints, tot i que gran part de les nostres accions siguin fruit del raonament. Tot i així estic segur que no som pas l’espècia definitiva, que no només acabarem extingint-nos sinó que existiran espècies que seran superiors en el que vulguis a nosaltres.

    Pel que fa a infravalorar l’humà o que hi hagi un ésser superior. Superior en què? Algú que mou els fils de les nostres cames? Suposo que aquesta opció la descartes, passaré a la següent.

    Jo penso que no s’infravalora l’humà, és més, se li dona un caire espiritual i màgic i creat només per a nosaltres a un potencial biopsicològic, que és la intel•ligència, la qual sabem perfectament reconèixer-la en les diferents parts del cervell. La capacitat lingüística predomina en una part del cervell, la corporal en una altra, la lògica en una altra. Si ens creiem tot això, i crec que en els temps que corren estaria bé fiar-se de la ciència, l’ànima és una grandíssima tonteria, ja que segons els grecs, l’església i qui vulguis conté els aspectes psicològics, així com la moral i tot això. I això no són més que intel•ligència que ja he dit que és física tot i poder entrenar-la, circuits químics i elèctrics per processar-la i memòria, i després la resta del cos, és clar.

    Si voleu arguments científics del tema de la intel•ligència i l’ànima llegiu el llibre que us he citat del Gardner.

    Salut.

  19. El comentari de l’Artur m’ha fet pensar en el Superhome de Nietzsche. El superhome ha matat Déu, és lliure, perd la culpa, tot el que el condiciona, llavors el superhome és lliure i segueix els seus instints, fa el que vol i no té por de trepitjar els altres.

    Potser tota la nostra moral és una enganyifa i és ella la que fa que no siguem “l’espècie definitiva” Parles Artur, potser d’aquest superhome que sobreviurà la nostre espècie?

  20. No crec que parlés en aquest sentit, sino en un sentit purament biológic.
    Fixem-nos-hi, perquè l’espècie humana ha tingut aquest exit evolutiu tan bestia?
    Totes les espècies tenen tendència a anar especialitzant-se a un entorn concret, i com més temps hi passen més ben adaptades estan a aquest entorn concret. Que passa? que quan aquest entorn canvia, que canvia ja que tot esta en canvi constant, les espècies massa adptades a aquell entorn no poden adaptarse i moren. Perquè els bacteris i altres vides unicel·lulars poblen quasi qualsevol indret del mon? perquè estan terriblement inespecialitzades, son de estructura tan simple, que qualsevol canvi ambiental les fa mutar, i aixo els hi dona una adaptabilitat mol considerable. Com deia molt bé l’artur ( que per cert el comentari de l’artur m’ha agarat molt, estic totalment d’acord amb ell ) el objectiu d’una espècie es perpetuar-se i colonitzar el màxim de ecosistemes possibles, i nosaltres ens estem carregant el nostre, serà l’huma que ha viscut tant de temps en el planeta terra que coneixem, amb les lleis físiques que coneixem, adaptar-se a un altre medi quan aquest desaparegui?
    I realment som tan guays els humans i la nostra inteligencia que ens permet bucejar volar i fins i tot sortir al espai? El temps ho dirá, en tot cas si no aconseguim adaptar-nos al biòtop següent ( l’espai ) haurem demostrat que som un fracàs d’espècie.

  21. Perdona Joao però no vaig del tot per on tu creus.

    Jo parlo d’una espècie humana que és una part infinitèssima de l’univers, que té unes característiques que el fan ser tal volta “superior” com és la intel·ligència, però que ja està, a mi em sembla que no som res, és a dir, que sentim sentiments envers algunes situacions que poden ser recreades dintre el nostre cap, que som matèria i punt. No veig res superior a res ni que la ment humana estigui per sobre d’aquest. És a dir, trobo que posem en un pla el factor ment que realment ens oblidem que és una part biològica de nosaltres, que ens serveix per viure, solucionar problemes. La moral és una coseta que ens ha de fer estar bé, no hauria de ser el centre de la nostra vida.
    A vegades penso que ens hem tornat bojos. La llibertat és una cosa que tenim. La moral i Déu i tot el que vulguis ens serveixen per administrar la nostra llibertat per a poder viure confortablement i fer-nos una espècie més “forta”. Ja està. Però repeteixo que penso que se’n fa un gra massa d’aquests conceptes, que per mi la vida és ínfima i és delicada i s’ha de viure i no hi ha més.

    No ho sé, penso que hi ha una manera molt simple de viure i que les altres coses són pedres a sobre la teulada.

  22. Sento discrepar amb la idea de que “el objectiu d’una espècie es perpetuar-se i colonitzar el màxim de ecosistemes possibles”…

    Això és el que ha fet l’espècie humana, més ben dit el que ha fet la societat (principalment occidental), ja que la resta d’espècies el seu objectiu és adaptar-se al medi, no colonitzar-lo. I així ens va! Com el que hem fet els humans ha estat colonitzar ecosistemes en comptes d’adaptar-nos, resulta que ara els estem destruint…

  23. No estic del tot d’acord, l’objectiu d’una espècie es colonitzar el màzim de biòtops possibles i autoperpetuar-se.
    el que passa els que els humans som l’única espècie capaç de modificar el medi, no hi ha cap altre animal que pugui per exemple atacar l¡atmósfera, que si poguessin ho farien.

    Però em sembla que la discussió que tenim aquí s’acabarà reduïnt a qui ha fet el batxillerat cientific i qui el de lletres.
    només hem de veure que quan el artur parlava de el destí inexorable de tota espècie a la autoeliminació per la sobre-especialització, el joao s’ha posat a parlar del super home.

  24. Hola!
    Aquí l’opinió d’algú que ha fet el batxillerat tecnològic i, tot així, aposta per la trascendència de l’home.

    Si no us fa res, em permetré algnes cites d’el que s’ha dit:

    – “un gran caos ordenat que no respon a res, el que l’humanitat intenta desde fa segles, trobar una veritat absoluta del cosmos”. (Per: Pohgahn el 1 Octubre 2008 a les 9:39 pm)

    Has parlat d’un “caos ordenat” i, seguidament, has fet referència al “cosmos”, que vol dir ordre. En tot aquest escrit no deixes de fer al·lusions a la possibilitat que existeixi un ordre que regeixi l’univers. Quan parles d’un caos necessitem assumir l’existència (o la possibilitat de que existeixi) un ordre. Com pot tenir consciència l’home de què és l’ordre si tota la vida ha estat en un permanent caos? No és necessari admetre que no tot és aleatori i que, en l’existència de les coses, veiem alguna cosa que regeix tot el que passa? (no estic parlant d’un vell barbut amb sandàlies, parlo d’un principi fonamental que ens manté units a la realitat).

    Més cites:

    -“Necessitat de que hi hagi humans perquè hi hagi món? Parles del món físic? Espero que no, perquè molts anys ha existit fins a l’existència de l’humà.”
    (Per: Artur Díaz Barbagli el 2 Octubre 2008 a les 3:22 pm)

    Artur, tu et pots imaginar un món sense consciència? De quina manera hi hauria món? No parlo de representacions del que imaginem que hi havia fetes des de la nostra imaginació. Quina entitat té un món de pedres abans que el descobrim? Podem dir que existeix (existir: ser fora de’un mateix)? No diriem mé aviat que”consisteix” una realitat? Un món que no és raonat no pot ser concebut per cap ésser humà.

    Si m’inspiro o algo, ja continuaré la conversa.

  25. És sabut que hi ha gent que mai ha vist res i que somnien només sons i tactes. I no, no es que vegin blanc o negre o gris, és que simplement no veuen res.

    Per als que hi veiem ens és inconcebible un món sense vista, però en els cecs aquest món existeix. Hi ha gent incrèdula que pensa que és impossible una no-visió absoluta.

    Igualment, a mi em costa imaginar-me el que crec que serà la meva mort, això és, l’anulació absoluta dels meus sentits ad eternum . Però el fet és que hi crec, i crec en un món que no necessita de sentits per a existir. Els sentits són els que capten les diferents formes del món. Si aquests et diguessin la veritat del món no hi hauria diferències en la manera de veure’l, sentir-lo etc.

    L’altre dia, parlant amb el Diego, vaig arribar a la conclusió que la única diferència que hi ha realment gran en els nostres punts de vista, és que si el Morfeo de màtrix – i atenció amb la metàfora perquè està ben aconseguida- ens hagués dit en un passat que existeix màtrix, el Diego hagués escollit assimilar-ho i sentir-se realment el centre del seu univers, i jo hauria cregut que sóc el centre d’aquest univers però hauria seguit actuant tal i com ho feia, confiant que els meus sentits els tenien els altres humans i que després de mi tot seguia existint.

    I així és com sóc. Crec que la meva mort suposarà una total anulació dels meus sentits, però sento i crec que l’existència de les altres coses continuarà. No puc pensar que sóc diferent dels altres, tot i que segons com em pugui refiar més de la meva existència que de la dels altres, encara que en això no sóc tant extremista com el Diego.

    Com concebo el món sense raó? Doncs com un món físic i punt. Repeteixo que el fet de que una cosa existeixi no implica que algú n’hagi rebut algun estímul, en la meva opinió.

    I per acabar: ¿“un principi fonamental que ens manté units a la realitat”?

    Quina realitat? Si defineixes realitat com allò que és concebut, parles des d’una base sensorial i sabem que aquesta és subjectiva. El pensament i els sentits només ens ajuden a poder concebre el món de manera que ens puguem auto-relacionar dins la nostra espècie, i això no eixa de ser un mètode evolutiu que ens permet viure, res més. Si els humans no aparentéssim uns sentits molt iguals no podríem relacionar-nos i l’espècie hauria estat un fracàs. Jo crec que l’univers tendeix a la perfecció, definint univers perfecte com “univers compost de matèria i barrera espai-temps en equilibri”, això és, un univers que tendeix a ser uniforme i on la suma de forces sigui zero. Crec que és lògic pensar que l’univers tendeix a aquesta harmonia tal i com es regeixen les lleis físiques i químiques, altament relacionades amb una meta d’equilibri. I en la meva opinió la vida també és una forma de buscar l’equilibri, busca poblar el màxim d’espai, de ser única. És per això que de les molècules primitives que van formar vida hi va haver una evolució cap a formes que tendien a una capacitat de població major. I aquesta evolució ha portat a bacteris que viuen on els fiquis, o quasi, i als humans que ja veus, ens hem creat el nostre propi món. I per mi aquest és l’únic sentit de la vida, i els sentits que ens fan percebre una realitat són una eina orgànica de supervivència feta per evolució.

    Sé que sóc radical, que em fico en temes delicats amb poca delicadesa, però realment no veig transcendència, “centre” de la “creació” ni res de tot el que sento dir per enlloc

    Salut.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: