Enviat per: Artur Díaz Barbagli | 29 Setembre 2008

Jo i el món.

Bé, jo també vull felicitar al João per la feina que ha fet preparant i ideant el blog, i per les ganes i ànims que traspua amb el projecte i que els col·laboradors captem i retornarem fent el que ens agrada: filosofar, enraonar i acumular saber.

Em volia presentar, i ho volia fer d’alguna manera que no semblés un “hola, what tale? (què tal?)” ni deixant de banda el fet de que no es un blog personal, així és com he pensat d’ensenyar la meva visió del món i convertir-me en lletres, a grosso modo, és clar.

És freqüent que durant la vida vagin sortint de llocs de menys i més confiança, paraules tant grosses com Déu, pau, moral, ètica, democràcia, justícia… Amb mi, almenys, aquestes paraules han compartit gran part de la meva vida, i suposo que han estat el pit del que he mamat mentre creixia.

Però arriba un moment en que no tot és tant clar, la vida avança, et trobes en que ja no tens els problemes de sempre, aquells de “he fet mal a algú, seré castigat, em sentiré culpable, demanaré perdó i me’l consentiran”. He viscut en un món així de simple molt de temps, els nens aprenen el que han de fer quan els posen parets en forma de càstigs, prohibicions, i poc a poc els aprenen a seguir les petjades dels que els eduquen. Arriba el moment en que ja tens un íntim, un món interior, una certa capacitat de pensament, que critica i reflexiona sobre el que està passant i també arriba el moment en que el món exterior, d’àmbit social, s’amplia fins al punt que vagis on vagis et serà fàcil mantenir relació amb qui sigui, prendre’n el que necessites sense ser enganyat, i la teva visió del món i obertura al mateix s’aniran ampliant de manera efervescent.

En el moment en que jo vaig decidir que hi havia un horitzó que m’esperava, que les coses no eren mai com em creia exactament que eren, va ser quan vaig començar a dubtar de totes aquelles paraules de la meva infància, i ara dic:

No crec en Déu, no em serveix de res, crec en un espai, un cosmos del que en formem part tots i a tots ens pertany per igual. De fet, no crec que res pertanyi a ningú per sempre.

No crec en l’ànima, crec en una intel·ligència que em permet formar-me per dintre i per fora i en la voluntat que tinc de viure.

No crec en la pau, la pau es absència de guerra, crec en no demanar res més a la vida que vida, ja que aquesta ja ho és tot.

No crec en la moral, ni en la ètica, ni en la justícia, només són paraules que es contraposen als seus pèrfids antònims, les paraules, tot i ser necessàries, no canvien la teva vida en última instància, jo he necessitat interioritzar durant els anys algunes coses, uns valors sense nom, que m’han ajudat a anar endavant i que no m’han demanat sacrificis.

Tampoc crec en el sacrifici. El sacrifici implica que no estàs bé fent el que fas, i això és fals en moltes ocasions en que parlem de “sacrifici”, ja que en tals casos la llibertat individual és absoluta.

No crec en els objectius, ni en crear un propi destí. Crec en el canvi i en la meva consciència emocional.

Se’ns omplen la boca de paraules que no serveixen, res no t’ensenya que la vida és la vida, és una cosa a la qual algú hi arriba, o no. Quan un ho descobreix, comença a adonar-se del seu potencial real. Sentir la meva vida com part d’un cosmos únic i canviant és la única cosa que realment em relaxa.


Responses

  1. És interessant la idea. Ens proposes que créixer és rebutjar les idees generals. Potser no estaria d’acord amb tots els trencaments que proposes, però m’agrada la idea.

    Aprofito per afegir que les felicitacions no són pas merescudes, ja que sabeu que sense el vostre suport això no hagués tirat endavant.

  2. De fet la vida és un seguit de decisions. Passa igual que amb les amistats, vas seleccionant a la gent que t’interessa i deixant enrere a la resta

  3. Noves idees…

    Suposo que no estic del tot d’acord en alguns aspectes però, pot ser d’aquí uns dies despres de meditar-ho una mica, canvio d’opinió!!

    Aprofito per felicitar-te per ajudar a tirar endavant aquest projecte que teniu entre mans doncs, penso que és una idea genial i que tots podem aprendre moltíssim dels altres!!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: