El bus nocturn i la música m’havien tranquil·litzat.

Em trobava bé. Vaig agafar un cigarro de tabac indi i vaig tancar la llum i vaig sortir al balcó. Em vaig asseure, em vaig estirar i em vaig posar la mateixa música del bus. La sensació de tranquil·litat, d’autoacceptació, es va doblar. Al balcó que tenia davant dels meus ulls, just al costat del meu, amb unes plantes salvatges, hi va aparèixer una noia d’ulls brillants amb xandall. Va saludar amb la mà a poc a poc, crec que va somriure i em vaig aixecar. Em va preguntar què fumava, li vaig preguntar si en volia. Sense esperar a res vaig entrar a la meva habitació, vaig agafar el paquetet de tabac i li vaig tirar, però va caure al carrer. Vaig agafar l’encenedor i ens vam trobar abaix. La seva mirada era com les seves plantes. Li vaig encendre el cigarro, em va donar les gràcies i li vaig preguntar si tenia ganes de passejar. Els dos ens havíem d’aixecar d’hora l’endemà però necessitàvem, almenys jo sí, aquell moment. Com sempre el carrer estava desert. Jo, en canvi, sóc d’enraonar molt però l’instant em va semblar perfecte tal i com era. Li ho vaig dir abans d’arribar al parc i es va quedar aturada. Em va entendre i em va fer un petó al coll. Li vaig tocar les costelles i l’esquena i li vaig fer una carícia als cabells, quasi abraçat a ella. Hi havia silenci i li vaig besar els ulls, el lòbul de l’orella esquerra i el coll.

Somrèiem i callàvem.